RAPSÒDIA SONORA

Mesures pal·liatives del càncer de pulmó

2012-03-04T20:54:00.002+01:00

La vitamina B6 en dipòsit redueix a la meitat el risc de càncer de pulmó, per a garantir la seua aportació segueix aquests consells:
1) Desdejuni: Enriqueix amb cereals la teua dieta matinal, amb beguda de soja i un platan cada dia només alçar-te.
2) Menjars generals: Inclou tres menús de peix o carn blanca, fruta a gust o sucs i fes un raconet en la teua dieta diària a les llentilles, l'arròs integral i les anous.
Tingau en compte que fumar multiplica per quinze el càncer de pulmó i estar exposat al fum del tabac (fumador passiu) és perjudicial per a la salut.
Una dieta sana redueix la probabilitat de patir aquesta malaltia mortal, procureu reduir el seu consum o tingau el coratge d'abandonar el tabac.
3) Afegeix pipes de gira-sol a l'amanida: El contingut de les pipes de gira-sol és alt en vitamina B6 i les converteix en un eficaç anticancerigen pulmonar. Aporten altes dosis d'àcid fòlic, una altra vitamina preventiva. Afegiu les pipes a les vostres amanides i recordeu, alimentació sana i equilibrada i si podeu, no fumeu mai no pas.
4) Enriqueix el te verd amb ratlladures de llimona: La pell dels cítrics (llima, llimona, pomelo...) contenen unes substancies dites llimonoides que protegeixen el teixit pulmonar. És aconsellable afegir unes llesques de llimona al te verd, donat que aquesta beguda ajuda a previndre el càncer pulmonar. Sembla ser que els fumadors si prenen almenys una tassa de te verd al dia tenen dotze voltes menys risc de desenvolupar aquesta malaltia.
I si és possible deixeu de fumar. A poc a poc, sense pressa i amb molta paciència i força de voluntat.

Quo vadis

2012-03-02T05:16:00.001+01:00

jaens veiem després

ala cantonada dels pecats sumptuosos

hequedat amb la Dama de la carn assedegada i les mossegades lascives

reinadels grans esclats de sexe

ide la gana de tu

degrans àpats delicatesssen

penóde la més gran Pau

àngelverd

cítaradel meu cant

versdelicat

ensemsgota de llàgrima

finaalegria

torbamentsensorial

músicaper a rodamons

internasang que recorre les ones de tots els cels que hem amanegut

joide llunes llogades al dimoni

rendesque ja pagarem al purgatori

oa la millor

rodaremla moneda

alfinis terrae

onels camins s'entrebanquen

iles banderes moren de necessitat

iens trobarem camarades que només hem sentit la llegenda

d'altriens recordarem tan sols de nom...

...l'amorés millor que el deixem en un qualsevol tuguri barat

iens n'anem a fer-nos quatre cerveses al Parnàs

acompartir embriaguesa amb Dionís

ifurtar desig a la més fina nimfa

ique l'esclat de les seues ales

encengade llum allò poc obvi

ettense les orelles

comllop enfambrat de sang

iet destense les emocions

comuna corriola cap a l'absolut

capa geografies desconegudes on pugam perdre'ns a lleure

capa melodies jamai sentides

capa cossos d'engrapades i corbes inimaginables

capa un temps que córrega a l'inrevés

capa l'essència d'un anar i tornar tel·lúric

capa tu i cap a mi

alhoradiferència

alhoradissidència

ensemspartença

ensemsdestinació

BORED

2012-03-02T05:13:00.002+01:00

estava assegut en aquella cadireta mig còmoda mig avorrida subsumit en una inconsciència ferrenya i calenta i se li va acudiruna imatge... l’art contemporani té molts coits representats enels seus llenços però el nazi hitttler sí que en gaudia en la seuacambra petitona... i una neurona li va fer clak no entenia el quepassava la seua cadireta se li esmunyia el cos li tremolava quanli va trucar algú a l'inalàmbric... estic llevant-me la llenceria no porte calces amic lleva’t els pantalons i la camisa engrapa’mel que tu saps amb suavor amb ciència llepa’m goludament senseestreps si vols ho fem al carrer i et puc manuclejar fins a lesquatre de la matinada i veure’t veure’t veure’t... quasi caud’un quart pis en escoltar la telefonada suant suant amb l’esmeperdut el telèfon treia fum d’exitació i va escriure una frase al’ordinador d’una sense pensar com un pengim-penjam dadàadolescent... adolescentmasturbasangdilemafuturanòvianoverge... noli donava crèdit a què volia i venia a dir això i de sobte unaimatge sado li va pervindre... la va sodomitzar amb un pal i ella elva agafar per fotre-li una patacada olímpica al sado merda skin s’ha de dir que aquell es va escórrer pensant en lo idiota queera... i del rictus de la cara es va esbossar un mig somriure burletai va encendre un cigarret pensant en la Lídia i en aquell dia quevan fer un trio açò se n’anava de mare una cosa va portar unaaltra i una altra i va eixir al carrer mentre pensava en el seu amorva tindre la pensada de masturbar-se rere les ombres aquest homehavia perdut l’oremus encara més va agafar un bolígraf i vaescriure açò... escric nuet sobre el teclat no sé si tindré unaerecció immediata pense en tu no sé si està bé dir-ho però aravull fotre un clau amb tu ets meravellosa amb un punt tendre quefila prim eixe somriure demunta tota intenció premeditada és eixasuavor en la mirada que remunta vull parar de pensar en noies que nosón vós per impotència d’asserenar una bellesa com la teua verda o irisada... i content va pujar corrents corrents al pis ambnervi va entrar a casa va desar el paperet i posseït va veure a laprestatgeria una cinta porno i sense pensar se la va posar es vaasseure al sofà amb un posat hieràtic anaven passant les escenes iva imaginar açò... sexe dur era el que practicava aquella parellad’actors porno tot tipus de posicions menys la del missioner però estaven una mica avorrits perquè ella no li feia bé elcafè... i es va adormir mentre el televisor feia pampallugues com unestol formiguer i va somiar que observava febrosament com feienl’amor dues lesbianes s’entortolligaven de plaer i ell una micatallat les mirava exitat la que li agradava tant i va apartar lamirada mentre ella somreia imperceptiblement i ell ho ignorava vaninterrompre l’acte i es va apropar a ell i aquella nites va segellar un pacte lèsbic tripartit la lubricitat del somni vaocupar tot l’espai possible en la seua psique fins que en un momentindeterminat del matí va despertar amb els cabells desfets es vamirar a l’espill una mica estranyat ja no s’hi reconeixia araeixiré buscaré parella i em deixaré estar de tanta pel·lícula isabeu quin efecte va tindre tota aquella pensada cinc minuts despréssemblava un Valentino de garrit que n'estava i va agafar les clausdel pis es va allisar la camisa i endavant anava pel carrer com siel carrer i ell foren dos membres més de la compayia de teatre delsexe una funció que començava quan va entrar a un forn i va veureuna noia tan bonica que es va posar a pensar en ella nerviós lifeia l’amor darrere la fleca entre farines va veure-li el sombralldels ulls somrient i va tindre una erecció mal dissimulada quanabruptament es va llevar la camisa dels pantalons però no vaarribar a més quan apurat se’n va anar del forn precipitadament i la comèdia continuava una vegada passades les sufocacionserèctils es va posar a pensar què faig fent de Valentinotronat sime les peles en cinc minuts tan professional com sóc i sempre esqueden insatisfetes ai déu meu anava ja pel carrer com un actorsemiprofessional fent d’Otello aturmentat i interpretava per simateix una queixa que aturmenta molts homes un soliloqui de patimentsilent el més curiós de fotre un clau és l’amarg regust de laderrota ejaculatòria precoç quan no has acomplit com un mascletipològic sempre passa el mateix vol anar-se’n amb un altre iles llàgrimes li queien mentre dos espectadors el van aplaudiremocionadament i li van tirar dues monedes d’un cèntim i de sobteanaven dues noies agafades pels malucs pel la plaça i van veureOtello i els van agradar i el van cridar em diuen vols fer-ho amblesbianes si no em feu el dinar tots el dies i no em deixeu de ferl’amor és tot un plaer i ell mateix es va esglaiar de laresposta i va fugir fugir fugir llunyà guardat d’imprevistos va agafar la llibreta de mà i amb el bolígraf va gargotar... quinsorgasmes amb la lídia i parar-me de pensar que ho feia amb aquellmasclista home? quan la solució era el lesbianisme mixte festescol·legials divertides mixtes i veure tothora aquella titola ai!!!!!!!!!!! Em vaig fer lesbiana mixta quan vaig veure la lídiaempaitant aquell tiarro tímid aiiiii!!! La vaig veure i m´hi vaigenamorar però aquell tio bo també me’l volia passar per la pedrai vaig dir maquina avant i me la vaig lligar en aquella festa ambunes cerveses de més li vaig tustar el pelutx ets lesbiana no hosé però ho vaig fer i en eixe moment va entrar el tio bo fumant ies va quedar parat vaig tindre vergonya de ser lesbiana en veure elsquasi negres ulls seus plorar però me’l vaig emportar amb elsulls amb el convenciment propi que era de la lídia i meu... i vatancar la llibreta de mà una mica enfebrit va alçar el cul del banci qui sap on va anar aquella vesprada a empaitar coloms? ell era un home anormal que creia que era unaimmoralitat ejacular abans que les dones perquè creia que era unaimmoralitat estava obsessionat amb les lesbianes s’imaginavarelacions on ell era el primer home on l’amor era de veritat onelles no renunciaven al lesbianisme el consideraven com a home ifumaven sempre un cigarret per després parlar i parlar i així erael nostre home i tot va començar un bon dia quan li van fotre unabona òstia per ficar-se on no devia eren una parella que s’estavenenrotllant i els va demanar l’hora i va passar el que va passar ial cap de dues hores les va tornar a veure poruc i li van demanarperdó i si volia enrotllar-se amb elles li van fer de tot es vanfer unes cerveses i un canutet de maria i van parlar que tenien ganesde fer fills i ell s’hi va ennuegar i va passar el que va passar al cap del temps açò el va traumatitzar i una de les seues frasespreferides era com cony puc cascar-me-la si tinc problemesexistencials sobre el semen quina cabòria i es va empescar unateoria punk romàntica sobre el sexe lèsbic i s’imaginavasituacions fins i tot es va fotre una cresta romàntica roja i undia boig em va confessar: sóc un perdedor de l’òstia vestiscparracs de vida sóc un perdedor un punk old-fashioned que volfer-te l’amor sempre fora de la moda però sóc un perdedor de laòstia fume perquè em posa dels nervis eixa repressiópiiiipsiiiiquiaaaaaaaaaaaatricccccccaaa de merda però vull fer-tel’amor amb nervi però sóc un fracassat del tarquim et parlo a tu bonica què més vols que un pornògraf de la taquigrafia sóc unrotten desfassat de merda tinc dret a fer l’amor a una puta vidamillor que aquesta de frenopàtic us creieu que sou poderosos aquestdesfassat punk us farà menjar les paraules t’estimo a lo punkdesordenadament com un fracassat del buirac sempre ferit continuarésense canviar pensant en la revolució sóc un punk que t’estima ala meua manera em masturbe de nits pel hyde park ejacule de diasobre les marujes i els dimecres me la pele veient el futbolperipatètic trencat punk que en el hyde park ens furten les estrelesla innocència i es va declarar

La meua ferida

2012-03-01T18:46:00.001+01:00

tincuna ferida

unaferida que sagna per dins

queno crida ni es fa sentida

quees fonda i llargament patida

queno és un blau tapat amb esparadrap

unaferida

banyadaper la pluja

quees queda humida

peròes torna a assecar

alsol de la normalitat

peròa poc a poc

pereixa ferida

l'aiguava fent forats

l'erosiona

ila va fent més viscuda

méssentida

mésusual

id'eixa ferida

vannaixent arrels de comprensió

ibrots tendres d'estima

fentque d'eixa ferida nua

iscaafecte i tendresa

unaferida

quees viu i es veu

quees transforma amb el temps

deferida muda

aferida cridanera

deferida ignorada

aferida compartida

eixaés la meua ferida

unaferida que és nostra i no cal ignorar

unaferida que es cura amb estima

queara crida i es fa sentida

quees fonda i llargament patida

queno és justament un blau tapat amb esparadrap

ésun viure als núvols i no saber com baixar

ésamunt

ésavall

ésvoler i no poder

itambé voler i poder

ésuna hecatombe

ésun riu que puja cap a la muntanya de les vanitats

ésun Déu que no tinc el plaer de conéixer

ésbeure i quedar-te amb més set

ésun rellotge sense hores

ésuna ombra per acaçar

ésuna fotografia sense imatges

ésun camí cap a l'infinit

ésla meua ferida

laferida del cor

lameua petita ferida que resta en la sang

quela cure amb paciència i voluntat

queno et dóna però et fa rebre molt

queet deixa una cicatriu per allò que tots ignoren

lameua ferida

lameua petita ferida..

araés més clara

imés gran

méscompromesa

méssocial

feridamés compartida i compresa per l'amor paternal

abans

arrelssense aigua

eixutesdins d'un socarral

parevolgut ara

pareodiat tanmateix

pareperò procurador de la meua ferida

pareque girava el cap

ino veia eixa ferida

queno n'era pas un blau tapat amb esparadrap

tempsinfernals

turmentde sentiments mal curats

però tu

rocaferma al meu costat

paretendre

arade malpolida tendresa al meu abast

parecanviant permeable al meu dolor

almeu estat tripolar

queacull

querep

quecomprén

elmeu desordre i la meua voluntat de millorar

Ariadna al laberint grotesc

2012-03-01T18:41:00.001+01:00

a la penombraescric

versos altresque tu

on el pesarno és una mensura

ésuna realitat

si tal volta

els ulls deZeus

m'escoltaren

et donariasaó!!!

i la monedaen el Llac

cau

on la barcam'arreplega

en l'intentd'acaçar paraules

i alguna quealtra sorpresa

busque ibusque

i en el dubtesobre el dubte

sóc

i la GranPartida amb Thànathos

continua

amb màtremolosa i calculant

la dama matael peó

¡GranCèsar!

ajusticíam

en els meusdístics

fes-mearribar

el teu gran iinútil poder!!!

mentrestant

els meus ulls

parlensobreres raons

on l'existets tu

i tu

no sé quiets

arremolinades

les extintesexperiències

combaten

els tafurscelèstics

¡Parques!

¿quèfileu?

i a la càrcerde mi

i enlloc

tu hi etsinexistent

però salvadaper la paraula

què queda

¡tristasolitud!

més que unaampolla

mig o mig?

què rau enel combat

sinó

un gran dubte

de sóc iets?

¡Ariadna!

la delsatzucacs et diré

perdut heroi

m'anomenaré

esclau Sió

serà el teucamí

batalla

tanta batalla

per honorarels vells

i el tempsdel temps

que oblida

la feridafurgada

d'allò queno fou

quinsarbitris

Antígona

amaguen

la destrucciódel nostre món?

si una únicaguerra s'escau

entre tu i jo

en lafelicitat perduda

de lesmirades perdudes

escau

Les meues circumstàncies i jo

2012-03-01T18:33:00.001+01:00

En la vida es poden resseguir diferents camins:uns de bons (o creus que són bons), d'altres erràtics, uns dedesencertats i molts els quals les circumstàncies t'empenyen i etveus obligat a acarar-los encara que a contracor. La vida ens marca,la vida ens empeny, la vida corre i moltes circumstàncies passenentre vereda i vereda.

Moltes voltes el caràcter i allò viscut tambétendeixen a obligar-te a prendre decisions i camins que a voltes,massa, ni dubtaves que prendries i altres ocasions són decisionsinvoluntàries i camins donats que prens perquè la vida així t'hoindica.

El caràcter propi, el jo, també et faprosseguir tombants ja quasi obligats, com ja deia. Les creences, elcriteri, el pensament, la ràbia, la impotència, la manca de controlpersonal i ambiental decideixen, et marquen i et prenen també de lamà.

Sempre he cregut que la independència decriteri és un valor. Un valor molt important i cabdal. Laindependència de criteri i de pensament. I els factors dedesequilibri d'aquests termes et trasbalsen i rebel·len. Una voltaperduts aquests dos punts cabdals tot se'n va en orris.

Quan u se sent esclau de circumstàncies que nocontrola, sent i percep que la seua llibertat es coarta, es trenca,es clivella. I el camí es fa angost, tortuós i claustrofòbic. Etsents molt incòmode alhora que perdut i impotent.

Prens una decisió dràstica, de socor, desalvació i el teu el teu jo es veu amenaçat i prens la decisiód'autoprotegir-te. La teua integritat es veu amenaçada i l'instintde supervivència ara mana.

Perquè el camí contrari et mena a una pèrdua,a una nuetor, a una falàcia, a un erro i alhora a una contradicciópersonal.

Desprésvindran les conseqüències, vindran els agravis, les queixes, elspenediments però primer ha prevalgut l'autoconservació, la salvaciód'uns criteris i pensaments que fonamenten la teua personalitat i elteu ésser més profund i inajornable.

És clar que pots ferir, és clar que erres, éscert que claudiques. I també és cert que et salves i quesacrifiques. Mai cap decisió és a gust de tots i a voltes de ningú,ni de tu mateix.

La vida segueix, continues caminant, continueserrant i perdent, guanyant i estalviant, ferint i comprometent. Peròla vida és això, un esplet de conseqüències desagradables.

També recordar, tornar enrere et fareflexionar. I la reflexió descontextualitzada o no et serveix imolt. Distanciar-te, prendre alè, respectar el ritme de les coses agosades et fa aprendre.

Moltes retirades són doloroses o doloses, lessents incòmodes. Però les prens. I eixe camí també et serveix permirar. Mirar avant i arrere, als dos costats, obliquament, de gairó.Saber posar un fre, també és saber. També és part del camí.

Ja és difícil aprendre a caminar i també moltdificultós aturar-te. I moltes voltes traumàtic i desconcertant.

I sobretot creure que la rectificació és partd'eixa senda. Saber empatitzar també és saber-se salvar. I que totsels camins que prendràs ni seran del segur còmodes i plaents.Camins, en fi, de la vida, camins de pèrdua i de guanys minsos, viesinexplorades o conegudes, però decisions per les quals prens partiti prens respecte perquè la coherència i integritat són moltvaluoses quan u s'hi juga la dignitat i la seua pròpia personalitat.

Actituds i aptituds alimentícies no aptes per al nostre cos: UN PROBLEMA ACTUAL

2012-01-05T07:31:00.000+01:00

Hi existeixen a la nostra societat un nou tipus de malalties que afecten, sobretot en aquest segle nouvinent, un tipus de persones que, per qualsevol raó, tenen malregulats els processos alimenticis o d'alimentació.

Les raons en poden ser moltes i variades: el consumisme, el capitalisme, el nacionalisme exacerbat que promou un ultraproteccionisme i una endogàmia fatal per a un país, la cultura falsa de la imatge, la desinformació dels mass-mèdia, el fanatisme del culte del cos per el cos o narcicisme, la falsa imatge de la bellesa que promouen els ideòlegs globalitzadors, la pèrdua de la identitat glocal i pràctica, la manca de models de vida saludables, etc...

Segons les dades estadístiques a l'Estat Espanyol l'anorèxia ateny un 0,8 % dels espanyols/les i la bulímia un percentatge del 0.2% del total de població estatal. I se'ls ha unides un nou grup de dolències conegudes com a Conducta Alimentària No Especificada (T.C.A.N.E) que la sofreixen al voltant d'un 4,5 %-%% de la població de l'Estat Espanyol. Per exemple: la permarèxia la qual consisteix amb romandre a règim o dieta permanentment ( es diu que 1/4 part de població femenina la pateix i són persones obsessionades pel menjar i una dèria per perdre calories amb aliments dietètics. No es tracta d'anorèxia per se perquè no deixen de menjar ni de búlimia perquè no expulsen els aliments ingestos com a conseqüència de l'estrès i l'ansietat, tendeixen a apujar o abaixar de pes, constantment, malgrat l'efecte de rebot pel sosteniment a aquestos règims que practiquen.

L'ordorèxia consisteix en menjar sols aliments saludables. Una espècie de dèria pel règim biologicament pur -lliure d'aditius, pesticides, conservants, colorants... com a filosofia de vida. Solen ser persones molt exigents i metòdiques. Es tracta d'un simple trastorn compulsiu on s'eliminen greixos i determinats nutrients.

La vigorèxia és una adicció excessiva a l'esport i l'exercici; no es tracta exactament d'un trastorn alimentari, és més una mania per prendre una dieta ordenada i excessivament pura, en tots casos una dieta inadequada: s'elimina el greix i s'augmenta el consum de carbohidrats i proteïnes.
Solen ser persones narcissistes, acudeixen vàries hores al gimnàs i converteixen l'esport en una necessitat necessària i peremptòria. Aquest sobreesforç a voltes s'uneix al consum d'esteroides i anabolitzants, cosa que els suposa i els esposa a dolències cardiovasculars, problemes ossis i disfuncions psíquiques com ansietat, agressivitat o irritabilitat.

Us propose un repte: perdre quilos sense "quasi" esforç, si això és possible!!!

1) Riu-te qui-sap-lo. Allibera endorfines i hormones que donen plaer a l'engròs.

2) Menja maduixes.

3) Practica skte.

4) Fes l'amor amb el/la teu/a parella.

5) Ix a passejar amb la teua mascota o la del veí.

6) Desdejuna fruita.

7) Pren-te la vida a broma. A les coses importants, lleva-li ferro i a les coses que t'omplin el cor, valora-les.

8) Els metges especialistes recomanen fer les cinc menjades ( desdejuni, esmorzar, dinar, berenar i sopar).

9) Suc de pera per activar la flora intestinal.
Ingredients: 2 peres, 1 pansa i una cullerada de mel a gust.
T'ho prens pel matí.

I res o poc més. Intenteu-ho. Val la pena i a poc a poc. Val!!!

Gràcies amics nord-americans, vosaltres sabeu de literatura o no?

2011-11-12T00:45:00.001+01:00

De bestreta o com dieu als EUA First-of-all us deixe aquest comentari per riure'm un poc dels espanyolets que no aprecien ni la merda que caguen, ai quina boutade, no, vaig nàixer com ja sabeu germans, d'on sigueu, d'Oklahoma o Sprigfield que, per cert, creuen que sols existeix als còmics del Matt, o a Ollapahola, sé més del que a voltes insinue i vull apreciar a tots aquells lectors blancs, caucàsics, afroamericans, sinoamericans o els pocs caucàsics russos que em segueixen o teutons que em llegeixen sempre amb unes crítiques ferotges, si us plau, o els que vindran, us aprecie molt encara que en sigueu 1 o 2 o 3 em dóna el mateix, si em seguiu és perquè aprecieu el meu llarg treball des de l'any 2008 o 2009 no me'n recorde espanyolets???!!! En serio, gràcies des del principi que em seguiu si des de Filipines o Austràlia o Vietnam, sóc una persona senzilla, del carrer, no demane fama ni premis ni diners, demane que el meu treball siga reconegut perquè espanyolets un escriptor no es forma amb una carrera acadèmica, es forma amb lectura, lectura, lectura, escriptura, escriptura, escriptura i error, error, error i error. Si sembla una equació d'Eisnstein o Nietzsche o Immanuel Kant.
Ho faré fàcil espanyolets, us en aneu a fer la mà i us envie una bala a la recàmera de platí.

Bukovsky o res (segon llibre saga Modestiana)-- Un tast breu --

2011-10-16T15:03:00.000+02:00

Estimat germà,

Ahir... diumenge bahh, si ho sap la Terrània... saps què?... -no vaig anar a l'hipòdrom, com cada diumenge per a practicar el meu pandemònium sagrat de cada setmanada, bahh... només... me'n vaig anar a assassinar a un paio. M'agrada la idea d'anar a fer qualque diferent.

La meua dona pot presumir... té un assassí a casa!!! Què bé!!!

Quan vaig tornar a casa després d'assassinar un garrota de la 3 districte Finney vam fer l'amor (sabeu sóc homosexual i no m'agraden les dones, no gens) però estic amb ella per escurar-li els diners, el meu nòvio, el primer, eixe morenot, la meua perla, ja sabeu, sí eixe... té uns ulls, collons... bé pare de contar... jo vaig entrar a casa amb la beretta i vaig posar la clau al pany... sabeu volia matar-la però no; me la vaig follar, ella em va donar un petonet en entrar, jo la vaig besar amb ràbia ella tot garrida, etc: tot normal.

El fiambre estava al maleter del meu carro, estava podrint-se, stó delat... vaig pensar amb Txernitxevskij... tot normal... però no volia ser un assassí peculiar... volia ser un malparit i... nogensmenys vull ser un fill de puta sense DnI o un historial delictiu corrent.

Al dia següent vaig tornar al treball a la fiscalia on el cap Sergi l'ignorant dic jo, em feia pena. Tots els casos em feien pena, molta pena, molta...

Després d'anys i panys treballant a l'oficina, ara, tot ho veia clar. I, és clar, posar-se en la pell d'un ajudant de fiscal del Departament d'estupefaents era dur. I, també, ser el protagonista dels crims més atroços del país era un exercici de germanor i solidaritat amb els mal parits d'aquest món subdesenvolupat i no pagava la pena de penedir-me d'un pocs colls tallats.

En fi, quan em van enxampar, jo no pensava que allò era fóra tan greu; era tan sols una deformació professional.

Tot siga dit que els vint anys, un dia i dues hores que vaig penar em van servir per fer una novel·la (que va guanyar el premi "Raó de ser" de València, estudiar ornitologia i separar-me de la dona (que per cert, odiava) i conéixer i rebre felicitacions de totes aquelles persones que em van ajudar a la fiscalia en l'exercici legal i forense.

Bé, ara, visc a Oriola i vaig a escriure un guió sobre la meua vida I, això, pot ser Tot?

A Oriola, 24 de Febrer de 1956.

Encara ombra, encara solitud, encara...

2011-10-09T21:46:00.001+02:00

Dia a dia, jorn a jorn, mestral e ponent no sojornen el meu exist, mes encara ombra, encara solitud, encara... paraules, només paraules, només semes amb significants extraviats a un carreró maleït, encara. Poser sojorne les penes, els criteris, la ràbia i el plor, ver plor tanmateix.
Tampoc espere massa ni molt, gens ni mica, en absolut... pense ara en el temps abandonat en la vereda d'una memòria bruta i un poc desagradable, pense en aquells que han passat, sí totalment temps passat (i ben passat). No reflexione res; ho deixe a l'arbitri del sol i d'una lluna mentidera i proterviosa, com jo. Sóc les circumstàncies i no les elegies, mai més.
Ara em dedique a viure, simplement viure i deixar abandonat el record, deixant-lo ben mut. No demane ni consol, ni perdó ni res, ni justícia. No demane res, ni oblit encara. No deixaré que tampoc el temps em faça oblidar el que odie però no demane comptes pendents ni silenci, demane ser jo i el món.
I així treballe el dubte, conree la inexistència i també, per tant, la presència. Odi i menyspreu, el just, tan sols. No demane nogensmenys ni compassió ni comprensió ni pena ni dol ni perdó, no.
Definitivament no.

Atentament, Josep-Carles.

LA BREU OMBRA

2011-10-04T05:58:00.002+02:00

... enllà una breu ombra
que brevíssima t'abandona ...

tot d'una engrapes desesperat els trossos de temps
que vàreu passar totsdós
en un lloc estrany d'una terra inexistent:
colpejàveu els estigmes
amorosíeu la ira
despedaçàveu la felicitat
cantàveu el silenci

un lloc
una terra distant
uns ídols polsosos i amenaçats
una imaginació encara jove
dins una cartografia de raons fets i conjures
festes vanitats
i espies d'innocents conjures

el calor de la ruïna
de la pedra
de l'asfalt
de la Utopia
i les derrotes assumides
els ulls endemés plovent a una platja surreal:

[els dignataris arraconant unes vergonyes
i uns camàlics portant-veus del discurs oficial
s'aplaudeixen davant un auditori
buit de sentit
o d'esperit humà
joiosos de poder veure encara
eixos líders no desnonats]

els carrers a fora
encara encara plouen
s'hi entreveuen uns nens
que amb posat capcot
travessen una avinguda

també un vehicle sorprén els nostres cabells
quan sobrevola ja la vora de la nit
i aquesta ciutat guanya caràcter
d'ombra
d'insinuació
de suggerència

ara
els edificis
vençuts en l'espai
respiren ensems matèria de breu ombra
de vanitat
pobres escultures escolpides
imatges repetides d'elles mateixes
ara

Dies irae

2011-09-28T19:35:00.002+02:00

ala partença deixarem arreballats tots els dols als abocadors del'oblit

reuniremels músculs:

elguanys

elsorgulls propis i manllevats

lesòsties que el sacrosant ara ens plantifica

laglòria redempta de tots els estius femenins

lanuetor del cos mullat de sal i desig

tastaremla dolçor de la fruita ben madura

pasa pas

ambdelectança

l'olorde l'encisam

beutatsinistra de la gola

elverd dels puros

elsvendrem a l'engròs als mercats de la canallesca

il'insoluble desig el manuclejarem amb tots els cafens que ens quedenper matinar

saludaremla pedra

ladona

elllaurador

elboig que resta de tota puta decència

l'embolcallde tot allò ja gastat

elrebuig

l'al·leluia

arraparemeternitats com si s'escamparen a l'albir de la lícita cleptomania

robaremsomriures de vailet i corbes d'al·lota

insinuaremla mala vida que portem

ipublicarem regles universals per a qui no vulga professar-les

esdevindre'mapologetes del marxisme groutxista

impertèrritsaduladors de la sana comicitat compartida

devoradorsdel sexe que ens deixa l'altre/el propi/l'al·liè/elmateix/l'imaginatiu o el sinzer sexe

ensfumarem la mala reputació en comptades nits de divorcis amb la lluna

d'estretescarns i grans mossegades

oblidaremla pena la culpa el dol el dolor la contrició cardenalícia

engraparemel polsim emocional de tota relació evidentment il·lícita

beuremde la gran copa tot allò que ens puga embriagar

iens deixarem per demà un grapat d'intencions

semprebones sempre

intencionstot just ja oblidades

Rock 'n Roll del meu cor

2011-09-28T18:59:00.001+02:00

et deix passar els sols
et deix la lluna
amb permís dels estels dels teus ulls
em deix els cabells
a l'albir del rock 'n roll del meu cor
em deix dir-te el nom
de les coses que estime nostres

aquest vespre la guitarra ja no escup sorrolls
escup udols tendror i núvols
no cant cap cançó
cant per cantar
i la tristor es porta a la motxilla d'uns quants quilòmetres de llàgrimes

la carretera és ensems per ambdós
abaixe el cap per deixar de creure que encara em queden quilòmetres i quilòmetres
per trobar-me amb el teu cos
i dir-te el nom
el nom tan sols...

Per a tu

2011-09-23T11:39:00.002+02:00

escurades les paraules
a la pica de l'alegria
ben netes s'arrimen a l'elegia
d'un dia a dia
que emplene de sentits
quan la teua ombra se m'acarona
quan la teua presència desestima obvietats
quan la nostra bogeria està present als nostres ulls esbatanats
un ahir que no importa passat
un avui a més d'un ara junts
de llum enlluernats
i de joi i alegria mullats

LES FLORS DE LA MARE

2011-09-22T22:50:00.001+02:00

...a la taula de marbre gris
hi habiten coses:
hi ha una ràdio que garla i garla
i com diuen:
"demà li tindre'm de fer
dinar per al senyor que tant xarra",
hi ha tabac, com no!!!,
hi han els obligats comandaments
per connectar i desconnectar els pensaments,
hi ha un joc per a xiquets
de sis a noranta nou anys, diu;
hi ha un rellotge de polsera
que descansa pacient dels seus viatges polars al meu canyell.

Però hi ha un objecte
singular, preciós i emocionant,
una gerra amb flors de Sant Josep
o Josefina
que és el nom de ma mare
i han vingut aquestes flors josefines
trameses per núvols,
flors blanques com la pell suau de la mare
precioses, singulars i emotives
com la seua veu
i dic sols una cosa:
"Gràcies mare"

2011-09-03T02:26:00.002+02:00

[...]cadènciacantats al vent; vull almenys intentar d'ignorar tot patiment, vullintentar d'esborrar-lo també amb una taquigrafia incorrecta dedesig, perquè incorrecte és el vigor, l'abrusament, la defallençai la glòria.

Arala solitud (totalment assumida i acceptada) m'encercla i m'amenaça,ara domina els sentits i me'ls defineix, em dicta exacta la meuaexistència, dialoga amb mi, m'increpa astutament i a voltesm'acarona amatent. Tantes voltes ferit en l'orgull de ser, eixasolitud em posa al lloc i m'imposa un dolç estar amb mi mateix,tanmateix. I saber acceptar els meus límits és saber els límitsque jo m'impose i que quan no n'hi han ni te'ls imposes, u pot serlliure realment. Lliure de saber-se lliure, de ser i d'existir .

Araem pregunte infinit el perquè de tot plegat, de tot treball, de totesforç, de tota alegria i de tota pena. Però paraules plenes dellum eterna que jo, poeta, intente de beure, pair i assaborir ambcalma i excitació alhora, perquè la vida i les seues sorprenentsllampegades m'abrusen i a voltes re-vitalitzen: cantala roba blanca quan s'eixuga als terrats,com tu ben bé dius i sintetitzes, company de versos.

2011-08-25T08:56:00.002+02:00

LA SANTÍFICA MANIA D’ESCRIURE: Reflexions al voltant del procés creatiu.

...aconseguir que els valencians ens identifiquem més amb la nostra llengua pròpia i amb la nostra història, de tal manera que augmentem la consciència de ser valencians i la voluntat de compartir un projecte social de futur.

Reivindicació del valencià, Abelard Saragossà, ed. Tabarca València, 2007.

Escriure, crear móns alternatius; dibuixar, contindre l’espai amb una mirada personal; cantar o modular el so amb la nostra pròpia veu; són processos on se transforma lo real (o el que nosaltres percebem com a Realitat) en ficció, en transformació.

Aquesta reflexió general és, en resum, una explicació condensada del que crec el procés creatiu o creador. Però m’agradaria realitzar una reflexió més a fons del que crec que és crear, una reflexió diacrònica o semiòtica si pot ser.

Què vol dir crear? Segons el Diccionari General de la Llengua Catalana (DGLC) de Pompeu Fabra, crear és un verb transitiu que vol dir:”Fer una cosa de no res// Fer, compondre una cosa que abans no existia”. Així doncs, podem coincidir amb el mestre Fabra que crear és igual a construir o edificar amb les possibilitats cognitives humanes quelcom que abans no era, existia. Ergo, el ser humà, per definició o intrínsicament, és un creador; o en termes teosòfics: és un déu. Un déu en minúscules que cada persona adquireix socialment; amb l’estudi del genoma humà i les cèl·lules mare o llaurant la terra perquè eixe detritus cresca i done els seus fruits. Un sentit social de la creació, comunitari que s’adquirix en el moment de prendre consciència com a humà o ser creador/creatiu. És una capacitat “ad hoc” de la persona, en resum. No m’allargue més amb aquesta branca del discurs perquè és un tema que pot donar més per a un assaig creatiu que per a una ponència.

Bé, desviant l’objecte d’estudi a un terreny més personal o subjectiu, m’agradaria llançar una sèrie d’impressions al voltant del que me suposa, a mi, com a creador eixa “cosa” que es crea, que s’edifica.

En primer terme, m’agradaria posar èmfasi a un concepte que crec que és clau en eixa concepció creadora: crear és saber, conèixer la cosa creada, dominar-la per a transformar-la. Això de la inspiració només és literatura romanticista, i no cal fer-ne més cas. Jo, com a responsable del meu camp creatiu he de fer un producte, que des de la coneixença del seu magma físic, sia digne amb els esquemes naturals de la poesia o de qualsevol altra activitat humana (llaurar, construir, cosir o cuinar, per exemple). O ho explique amb un exemple pràctic, per a fer-me entenedor: un botànic, coneixedor de l’art de les plantes, no pot ser responsable de la urbanització d’un solar o més, popularment, com diuen els nostres germans espanyols: “No podemos pedir peras al olmo”.

O acudint al mestre Fabra de nou, saber és, en una primera definició, (que és la que ens ateny) un verb transitiu que vol dir: conèixer, completament, tenir coneixença que una cosa és, s’ha esdevingut, per la informació que en tenim”[DGLC]. D’ací podríem derivar, seguint ara el sociolingüista valencià i mestre intel·lectual Lluís Vicent Aracil, que amb una noció d’art social ens dóna una altra pista que havíem esbrinat ja:

L’originalisme revolucionari és fer tabula rasa , pensar que tot són traves, que la font està en la natura...[...] La paraula tradicional europea era institutio o formatio, que és una paraula artificialista i, per consegüent, era coherent: ningú no és pintor per naturalesa (de natura).[...] Abans era evident que l’art era artesà i artificial i, en canvi, la noció romàntica de l’art és el geni que no ha d’aprendre res i ho crea tot.[...] (El subratllat és meu)

La mort humana, Lluís V. Aracil, Ed. Empúries, Barcelona, 1998.

Així doncs, ens introduïx en l’intrigant món humà de la semantització o variació dels conceptes segons la variació històrica o diacrònica, si més s’escau; pura sociolingüística. La història ens dóna lliçons que no podem oblidar. És un tema llarg i apassionant, que no és el nostre tema d’estudi, ara. [Qui vulga saber més, li recomane la lectura del llibre que és, totalment, engrescadora, entenedora i grandiosa^.]

O més, en termes polítics, el gran assagista suecà Joan Fuster al seu excel·lent Diccionari per a ociosos en l’accepció Intel·lectual (pàgina 68) ens fa una reflexió ben interessant al voltant de l’humanisme erasmià, que val la pena de pensar-se i aplicar.

Bé, en segon terme, més hedònic, conèixer et dóna plaer. Eixe domini de la creació, eixa cosa creada, eixa art és font de satisfacció. Com m’agrada dir a mi, “quan fluïx la creació toque el cel.”

També, recolzant-me de nou en el mestre Ll. V. Aracil, en una interessant reflexió al llibre ja citat més amunt ens diu:

[...] no hi ha dubte que la manera correcta de concebre la vida [...] és com a joc o com a aventura. No hi ha cap esquema o cap fórmula que sigui la fórmula general del joc o de l’aventura[...] La mort humana, (ibid) [El subratllat és meu.]

Ell ens dóna la clau d’eixa subjectiva “satisfacció” personal: tota narració seria biomòrfica ( bios: vida vivent front a zoos: vida viscuda), tota narració ben feta és una imatge de la vida. Ens emmirallem amb eixa forma de vida o biomorfa i com que és vida, la vivim i la gaudim. En fi, vida (i mort) és font de plaer, de joi, de nervi viu: toquem amb tot (mans, peus, ulls, ment...) la vida.

Per una altra banda, podem acudir a un autor actual, l’escriptor valencià Josep Franco que al seu Catecisme per a agnòstics, edicions 3 i 4 València, 2006, a l’accepció (pàgina 36) Creacionisme diu: L’home és el rei de la creació perquè és l’unic ésser viu que creu que ha estat creat. On la capacitat creativa o creadora de l’home es nodrïx de la consciència de ser o sia de la consciència d’un mateix, com a persona.

En conclusió, la creació siga quina siga la seua representació (pictòrica, musical, vivencial, etc) depèn de qui se l’atorga i té, i del seu coneixement rau la seua màgia, el seu goig, enfi. Tota una santífica mania d’escriure.

O, com m’agradaria acabar l’exposició amb una reflexió de to més prosaic i subjectiu sobre el que m’ha suposat la creació com a font de salut i rehabilitació.

Crear és traure de l’interior salut i alegria; de més a més, és una font brolladora de curació amb la qual u aprén i practica la sanació a través d’un instrument que crea art i crea satisfacció personal. Total: és una santífica mania de crear, d’escriure, etc. I traure-ho enfora és una medicina que recomane a tot el món.

Josep-Carles Català Castelló

11-2-2008

LA MEMÒRIA DELS CARAGOLS -- tast II --

2011-08-23T17:57:00.000+02:00

Uns temps ja esmaperduts, un dístic cantat a l'hora baixa que s'escriu amb els enderrocs d'eixa memòria salvatge de la natura, d'eixa memòria fragmentada pels sospirs de la nostra joventut i eixe record brut i tenebrós de la pèrdua. Vull escriure una impossible cançó sense melodia, sense eternitat, sense baules a les quals concatenar els sons de la memòria neta, bruta, impossible o utòpica, puc però extraure d'eixa memòria imatges i paraules joves, nuetes i innocents, puc traure d'eixe basquet de núvols essències, experiències i enyor: una enyorança maculada per la imaginació i el que va ser i tristament no vaig realitzar. Puc escriure, de més a més, poemes d'amor que, a gosades, em fan el mal favor d'emplenar de passat mal paït la meua existència, sense que per això jo no puga i impotent el que vam viure. Vam viure però hi continuem vivint el present: eixa joia de viure (quan la vida i les circumstàncies ho permeten), eixos versos d'indefinible cadència cantats al vent; vull almenys intentar d'ignorar tot patiment, vull intentar d'esborrar-lo també amb una taquigrafia incorrecta de desig, perquè incorrecte és el vigor, l'abrusament, la defallença i la glòria.

recordar brut...

camuflatges per a l'eternitat

2011-08-13T23:52:00.000+02:00

llavors la calma va ser pauta

el lent trepitjar de voreres

fita maratoniana popular

la calenda d'hivern

pòsit de vespres casolans

de tiara de monsenyor

de suau bandera d'apàtrida

d'amples calúmnies als llençols

de grosses paraules maldites

d'escoltar el constant bategar de les coses

i tocar el residu d'infinit que queda entre la memòria

va ser la calma i el silenci

de qui aprén i desaprén

de qui s'alça i es descalça

de qui torna de la forca

de qui engrapa un moviment

i l'escampa a la solitud

qui acaricia els espais

amb la destresa d'un alé de color

d'una estança on deixar polsosos tots el al·leluies

fumar-te la tendra costura de la ucronia

i desllavassar tots els llibres bandejats per la utopia

i va arribar la llum grogosa del ciri

l'escampall de simetries sinistres

la remor dels esperits

quan de nen remuntava anys

quan vaig trencar el primer plor

quan vesprejava el sexe

quan els dubtes eren curiositat

i innocència el saber

vaig cuidar de llaurar amb rigor i esforç tota Matèria de Bretanya

de gaudir d'aquells anys de rebel·lia i sospir

de valenta ciutat i llibresca vida

de flirtejos amb la mort

descobertes i aprenentatge

descalços desigs i amistats

anhels i reverències

ara amb la barba assíria i uns penjolls al bescoll

una oblidada però practicada rebel·lia

una maduració serena i sofrida

volguda i manllevada

jóvens romanents

vells aprenentatges

de tota una llarga i prima vellesa

.

2011-08-09T19:05:00.000+02:00

cride a l'al·leluia
un so d'irredempta simfonia

cride fort
a l'elegia dels perduts

per trobar un vers
per trobar-me a mi perdut

per plorar les arrapades d'un sol esquerp
per parlar les alenades d'una lluna histèrica

i a la fi esgarrar el sol
en fils d'un vestit insoldable i irreal

so de núvols
silenci d'estreles

DISSOCIACIONS

2011-08-08T20:57:00.000+02:00

Cada dissociació en el món de la cultura ha costat cent anys de bregues front a noranta-nou de dogmatisme de normalitat -que li ho diguen a Giordano Bruno. I eixe any restant ha quedat per a la posteritat de la vergonya retroactiva humana; un any, simplement d'un dia. Aquestes tan desafortunades dissociacions han cavalcat sempre en el terreny infèrtil de la clandestinitat, han anat contracorrent. Fet que ens obliga a determinar que l'avanç humà sempre serà, ha estat i és secundari -per bandejat, amagat- i per tant dissociatiu.
U, quan mira un quadre de Morandi, pot creure que aquest pintor no és gens dissociatiu, si prenem el concepte en un sentit literal. Potser ho podem entendre si acudim al sentit que tota creació parteix, no d'un jo, sinó d'una biografia, uns fets personals que ajuden a transformar el magma de la realitat en poiesi: el biografisme. (Partim del fet que la realitat pura no existeix des del moment en què aquesta és transformada pel sedàs humà, o siga, la mirada:els records:els somnis:un pensament, etc.) Per això definim el concepte realitat/ficció com una mentida perquè no accepta, en la seua dictadura, més que dualitats gens explicatives i gens esclaridores del sentit humà.
No cal conèixer tota la vida d'un creador, tan sols s'ha de ser solidari amb el seu patiment o joia interna, perquè també és teu i per tant: propi, comprensiu. En aquest sentit ja deixen de ser dissociacions (aquest punt comprensiu és un concepte ucrònic, per tant.) Són punts d'encontre, connexions entre biografies, les visions, els sentits humans.
Però quan un s'afronta amb l'individualisme (bo/roí), la incomprensió (vertader/fals), la intolerància (primari/secundari) irremissiblement és una dissociació...

Avançament de la meua primera novel·la, UNA MORT.

2011-08-05T21:51:00.000+02:00

Primer dia: eldelicte...

Va deixarenregistrat sumàriament a la seua inseparable enregistradora manual,portàtil, retràctil i vellarda, el començament de tota aquestatragicomèdia delictiva. Va agafar uns guants, de seda, que se'lscalçava en ambdues mans mentre esguardava, amb una miopia lleugerapels anys d'ofici, el cos delictiu.

Pelque sembla -vaaturar, rogallós, l'inici del discurs- lasecretària apuntava l'establiment d'un costum ritual estrany iestrafolari -vaobservar, minuciosament i circumdant, amb una curiositat estrangera,l'indret de la tragèdia, i amb una melangia “off the record” vaquasi exclamar: “Ja era hora, collons, que'm deixaren tramoiar ambllibertat el meuscasos”. Posant-li un èmfasi especial en la paraula meus-unritus pseudoreligiós? -iva romandre a la seua ment utilitària i objectual un altreinterrogant que'l pertorbava més que'l suara esmentat:”Identificarel delicte?!” Més bé que una interrogació era o esdevenia unaobligació, una pruïja, el seu principal estigma. Un estigma quecomençava per reconèixer un cos delictiu emboirat, esblaimat,misteriós per tant: la natura d'aquell cos del delicte estripat,escorxat, cruel, esquarterat, fet trossos, retràctil l'identificava,si més no, per allò que ara ni trobava.

Ambaquella habilitat, doncs, que identificava el modusdel comissari Modest, va anar inserint-hi a la bossa de paper, queabans havia recollit d'una paperera del carrer, el cos del delicte;amb una serenitat de posat i caràcter que, del cert, el feiensingular, privatiu.

Alguntipus de concentració serena li va fer prendre la decisió que sensemés dades sobre el focus, sense la identificació del cadàver i laseua exacta biografia, aquella investigació no atenyia “les altrespeces de l'escaquer”: lapartida havia començat i el crim havia mogut peça, per cert.

Tool: música per interpretar la pararealitat

2011-08-05T15:15:00.000+02:00

Dies Irae

2011-08-03T15:50:00.000+02:00

ala partença deixarem arreballats tots els dols als abocadors del'oblit

reuniremels músculs:

elguanys

elsorgulls propis i manllevats

lesòsties que el sacrosant ara ens plantifica

laglòria redempta de tots els estius femenins

lanuetor del cos mullat de sal i desig

tastaremla dolçor de la fruita ben madura

pasa pas

ambdelectança

l'olorde l'encisam

beutatsinistra de la gola

elverd dels puros

elsvendrem a l'engròs als mercats de la canallesca

il'insoluble desig el manuclejarem amb tots els cafens que ens quedenper matinar

saludaremla pedra

ladona

elllaurador

elboig que resta de tota puta decència

l'embolcallde tot allò ja gastat

elrebuig

l'al·leluia

arraparemeternitats com si s'escamparen a l'albir de la lícita cleptomania

robaremsomriures de vailet i corbes d'al·lota

insinuaremla mala vida que portem

ipublicarem regles universals per a qui no vulga professar-les

esdevindre'mapologetes del marxisme groutxista

impertèrritsaduladors de la sana comicitat compartida

devoradorsdel sexe que ens deixa l'altre/el propi/l'al·liè/elmateix/l'imaginatiu o el sinzer sexe

ensfumarem la mala reputació en comptades nits de divorcis amb la lluna

d'estretescarns i grans mossegades

oblidaremla pena la culpa el dol el dolor la contrició cardenalícia

engraparemel polsim emocional de tota relació evidentment il·lícita

beuremde la gran copa tot allò que ens puga embriagar

iens deixarem per demà un grapat d'intencions

semprebones sempre

intencionstot just ja oblidades

LA BREU OMBRA

2011-08-01T22:44:00.001+02:00

enllà
una breu ombra que t'abandona
llavors engrapes desesperat els trossos de temps que vàreu passar totsdós
en un lloc estrany
d'una terra inexistent
colpejàveu els estigmes
amorosieu la ira
despedaçàveu la felicitat
cantàveu el silenci

un lloc
una terra distant
uns ídols amenaçats
una imaginació encara jove
dins un mapa de raons fets i conjures
festes vanitats
i espies innocents

el calor de la ruina
de la pedra
de l'asfalt
de la Utopia
i les derrotes assumides
els ulls plovent a una platja surreal

els dignataris arraconant les vergonyes
i uns camàlics portant-veus del discurs oficial
s'aplaudeixen davant un auditori buit sense sentit ni esperit humà
joiosos de veure eixos líders encara no desnonats

els carrers a fora
encara encara plouen
s'hi identifiquen un nens que amb posat capcot travessen les avingudes
també un vehicle mòbil sobrevola els nostres caps
ja quasi a la vora de la nit
aquesta ciutat guanya caràcter
d'ombra i d'insinuació
o suggerència
ara els edificis
vençuts en els espais
respiren ensems
la matèria de ser breu ombra
de certes vanitats

PARAULES DE PARAULES

2011-06-15T22:35:00.000+02:00

escric paraules de paraules
que escriuen grafies que et dibuixe

no et puc verbalitzar doncs les meues mans amb les teues
no et puc descriure les teues carícies sol·lícites i vertaderes
que de nit en nit il·luminen el meu cos
però puc cridar a veu baixa lo teu nom
puc engrapar-lo
puc enamorar-lo
quan de sobte esclatem en un qui-sap-lo de fregades
damunt els llençols

jo et dic príncep
que el teu nom i el meu
els nostres cossos o ulls
els cabells desfets
poden parlar clarament de la nostra manera d'estimar

2011-06-15T21:52:00.000+02:00

temps presents
en la fugaç transparència de les terres de platí

temps passat
de quasi ni memòria
extintes veus de terra i mar

temps futurs
de neus famolenques i metàl·liques
absents i ermes de terres gastades

envolta doncs el puny
no l'estrenyis pas
que mor
acaricia'l
i sent la sang remorejar pel seus camins

ara la ciutat ja plora
no temis seràs abraçat!!!

LA RECREACIÓ DE L'IMPOSSIBLE

2011-06-07T20:08:00.000+02:00

no es pot recrear una cosa que en la seua creació ja no hi és aquest pensament lògic podria encapçalar qualcun periclitament lògic i argumentatiu però no és així i es pot explicar de diversos modes un d'ells podia començar dient que la vida com a eix de tot i per tant d'eixa recreació i d'eixe impossible ensems fabrica conceptes la dificultat dels quals els fa inintel·ligibles en matèria expressiva i verbal són abstraccions vull dir que s'ensumen matèries erràtiques que l'esser humà no ha sabut de dir completament per sort per a la col·lectivitat i per a l'especulació és això tan vulgaritzat en els interrogants existencials que ningú no es planteja és clar!!! un altre consistiria en recrear un món constret d'impossibles un aital atabalament que descrearia-desjuntaria i construiria un esplet de fugues diverses o un altre s'iniciaria amb l'explicació de la màcula original i el desterrament de les terres primigènies o la dispersió llegendària babel·lica (però això són altres calces) o fins i tot la dinàmica d'una societat dominada pels déus pagans del diner que organitza el món en benefici propi i l'explota a pler fins a potser autodestruir-lo bé m'enteneu són coses de barris

en la meua recreació de l'impossible em serviré dels elements i explicacions de tothom per ajuntar el que

podria ser una difícil explicació del fenomen un pensa que les coses d'aquest món van com van perquè sí o siga per una fatalitat extrínseca si voleu per oligarquia o per l'oligarquia més insigne de la Humanitat aquests fils són més importants per la seua existència que pel fet raonable que algú els manipula la seua existència ens revolta i ens posiciona bèl·licament front a una transgressió de la nostra voluntat per això va morir Déu perquè rompiem amb la voluntat les mordasses de la nostra vida (llegiu Nietzche ara que la [...]

[...] importa i que tanmateix es vol solcat per una inconsciència -que bombardeja el que ell diu la utopia- pretesament fonamentada en una veritat de fets que tant parteix en la ignorància i acaba en la inoperància no deixar (de) fer reS
no cal fer molt per reclamar un lloc en l'Olimp combrega amb les seues costums immediatament seràs coronat un món en el qual cada vegada menys es baraten les coses fins l'extrem de competir per elles és un món boig o almenys tocat de l'ala cada somni en no ser matèria comerciable rep el títol esotèric del més enllà i amb una carassa greu se'ns ens riuen i ens despatxen però el desànim no és un fet que compta molt per a la intel·ligència que sap el ritme de les coses i mesura els esforços seria un total desgavell enfrontar fins al punt de descavalcar lliçons difícils de comprendre per a la imaginació mes lentament assumibles

NÀIXER

2011-05-30T22:32:00.001+02:00

tant tant de somni i una cruïlla decidir indecidir un pas ara unaltre potser penombra potser absurd potser enlluernament naix la mirada naix l'esguard comença l'ull a disparar ingenuïtatsmots encreuats suors encadenades com et dius? Em dic dir em diccamí em dic no-res...

alceel cap mire els déus els llance una altra fletxa enverinada idesitge que el buirac calle!!! els peus ara s'entropessen entre laquietud i no vull sagnar cap llàgrima vull que les coses caiguen pedres de riu entre l'abisme no vull l'amor ni la frustració vulll'error vull la cobdícia d'assassinar la negror vull deixardessagnar tots els moments on la inquietesa regna i revenjar-me ambuna riallada sarcàstica la perfecció del crim em relaxa

emcolpeixen les nafres i amague les evidències em disfresse demeravella i justícia i esdevinc utòpic cante el dolç drignar deles ales d'unes oronelles... i taque de verd de taronger els ulls iescric un llarg sermó de clemència i joiós faig públical'estultícia i finalment m'agenolle i mentisc...

EPISTEMIOLOGIA DE LA GUERRA

2011-05-24T06:22:00.000+02:00

Guerra f. Lluita a mà armada entre dos o més pobles, entre exèrcits de dos o més Estats. Sinònims, enfrontament, conflicte, lluita, disputa, contesa, combat.
Partint d'aquesta premissa científica i intentant trobar un fil comprensiu, una connexió, un lligam que explique, analitze plausiblement el fenomen arribe a la conclusió que aquest fet humà s'ha de plantejar des d'una perspectiva lúdica, de joc: en una contesa bèl·lica podem observar elements que fan analogia amb el camp semàntic del joc; els soldats, l'armament, la jerarquia militar simulen les peces amb què juguem, el tauler el lloc on la contesa es desenvolupa, les regles del joc representen l'objecte pel qual uns i altres s'eliminen amb els seus trets diferencials (bandera, himne, tecnologia, ideologia, idioma)...
En primer lloc posaríem l'atenció en la representació. El focus l'adreçaríem en la materialitat (i hem de tindre en compte que estem tesant el concepte d'ésser humà i humanitat amb l'intent d'interpretar eixe fet que és la guerra, ço és si un concepte escasseja de lògica poca en pot tindre aquella que en forma part -les persones. Aleshores estem intentant reconstruir un concepte amb la intenció de donar alguna explicació) bandejant interessadament els altres sentits (humanisme, pacifisme, solidaritat, cooperació): juguen com a no-persones pròpiament. Es desprenen de tota qualitat humana i entren en la lògica del joc militar. És la lògica del Gernika. És l'afany.
Una vegada establerta la (dis)funcionalitat aquest joc necessita una motivació. Llavors quan guerregen es justifica el fet amb la discòrdia: la ideologia. Traducció del concepte perenne de poder amb les seues màscares polítiques, econòmiques, culturals, confessionals... parlaríem de l'afany de domini.
Si ara ja ens hem encoratjat amb un repte sols hem d'organitzar les peces del joc bèl·lic. Hem d'establir l'ordenació: en uns casos les peces es mouran instintivament perquè s'hi juguen valors essencials, profunds, incardinats en la construcció i constitució del pensament; afany de domini intern. En d'altres les peces es mouran per obediència a una força superior, podem englobar-la materialment per una força econòmica, la monetària; afany de domini extern. Amb ells s'erigirà el valedor, el polític.
I una vegada organitzat i mobilitzat el joc necessitem el tauler de joc. Tauler alié a la força contendent, les diferències s'esbraven fora casa del més poderós a priori per si una d'elles se sobrepassen en l'èmfasi competitiu.
En un sentit concret podem sistematitzar la (il)lògica d'aquest fet amb les següents premisses. Originalment ens preguntaríem què movem, ens remetem a l'ORIGINALITAT: afany. Intermèdiament inquiriríem el per què del que fem, ens remetem a la RAÓ: afany de domini i en conclusió a què per a què iniciem un contenciós armat, ens remetem a la FINALITAT: afany de domini extern/intern. Aquesta seqüència és un cas clar d'esquema genèric de progressió directa.
Si talment parlem d'un joc parlarem d'una autorepresentació suficient, endogàmica, una esfera tancada on es debat tota una concepció tanatística del món en la qual com a icona instrumental i essencial apareix la mort. Una perversió absoluta. Perversió i destrucció del concepte humà i el seu sentit lògic per tant esdevindrà un concepte desnaturalitzat i fictíciament autosuficient provocant desarrelació i caos on hi havia imbricació:naturalitat:arrelament. El concepte bàsic d'humanitat està buit de sentit.
Al cap i a la fi demanaríem una reedificació en el llenguatge -base relacional de les persones-, una reconstrucció de l'edifici demolit. Fonaments que somourien conceptes i demanarien progrés-avanç front a poder-domini-afany. En resum demanaríem fluïditat.

TEMPS FA TEMPS

2011-05-07T13:08:00.002+02:00

temps fa temps

que no corre

segon a segon es descomposa

dia rere dia s'acumula

basquet a basquet s'esmicola

circula sempre a recer d'unes xifres immutables

i somrients o antipàtics

els seus braços pugen i baixen

alhora que marquen temps

dotze cites fixes

moviment capritxós i constant

ja la nit més llarga

ja un dia d'estiu

potser curt el seu espasme

tac tac sense parar marquen els números

com un missatge xifrat

hores i hores acumulat

dies imatges aspectes

somriures carrers neó

captaires transgressions opinions

temps de rellotges individuals

temps de rellotge comú

temps és temps

CRÒNICA D'UNA VIDA ANUNCIADA

2011-05-05T18:55:00.000+02:00

De poc valen els greuges ni la culpa ni tan sols donar-la, amic, val trobar-se, parlar, escoltar la vida amb eixa pell que hem cosit de terra i simpatia, de bons acudits i riallades tremendes, i de pas les experiències. Amic, tu ets l'espill jo sóc la imatge falsa de mi mateix, el món una mentida ben decorada. Jo puc ser la llum que corre i es perd, puc ser res i tot i part i camí on no arribe. Col·leccionaré insectes comuns, dibuixaré sensacions, caminaré els cingles i l'horitzó em pintarà a la cara un tatuatge de vent i senda i una cançó escoltaré a cada recés del camí, les petges que resten seran ja simple senda on tal volta em perda o tal volta em trobe, tal volta tot, tal volta res.
Recordaré que em desconec, recordaré que et desconec, recordaré que desconec...

Amb perdó, l'autor...

2011-05-05T16:57:00.000+02:00

Bona hora a totes i tots, salut i sempre bones intencions amagades!!!
Sé que els meus textos són llegits per una mínima part de la comunitat cibernètica i si aquest blog literari persisteix és per la meua caboteria de creure en la literatura i en la força de la poesia com a eina expressiva. Ni tinc complex de minoria ni aires d'escriptor maleït, això sí sóc molt cabota i pesat perquè crec que aquesta eina (les bitàcores) és útil i important per als mateixos creadors/res.
Resulta útil perquè suposa un flux d'informació que altrament quedaria inèdit i important perquè suposa que tot un material residual veu llum sense restriccions ni censures i queda registrat en una web que es de fàcil accés i també de fàcil reflexió.
Els blogs personals creixen, canvien alhora que l'autor creix i canvia. Un certa filosofia pròpia roman com una pàtina en quasi tot el blog i el blog guanya en vivesa amb incorporacions temàtiques a llarg dels dies i les nits.
Els blogs són finestres que obrim per intentar no entendre el món, per desordenar-lo i capgirar-lo, en certa mida tenen poc de biogràfic i molt de manipulació, són com cordes desafinades d'un instrument de joguina, tractem de jugar simplement com xiquets amb una barba massa accentuada però.

IMPRESSIONS D'UN HIVERN TAUMATÚRGIC

2011-04-29T08:41:00.021+02:00

temps d'hivern
temps de natura encara viva
temps d'habitatges sovint perennesde portes i finestres que aguarden massa silencis
dies de sol tímid
de nit bastant obscura
hores per amagar la gelor a una butxaca
disfressats de pluja o simplement de núvol

matinson els vells acacem rajos de sol
comprem pa a la fleca
a voltes desdejunem uns bondia vertaders
altres vegades el núvol del caràcter propi ens el fa ajornar "sine die"

canvia la tonalitat del sol
canvia una lluna que s'entreveu
canvien els núvols que tornen i se'n van
canvien els adéus

algunes campanes repiquen al matí
i al vespre ressonen tot necessàries
els esguards muten de color
les ànimes es revénen a baixa veu
el que fou ja no és
el que seràs una condició sense atényer
les manies es disfressen de necessitat
a voltes ets u i tot
a voltes el tot amaga la unitat

hores d'hivern
hores de paciència barata
hores per callar llargament
hores on no pot ser el silenci ni la serenitat
hores de braços regis
hores marcades per extincions cridaneres
i un llarg propòsit hivernal...

2011-04-27T03:39:00.002+02:00

et deixe el color del meu cor com a invitació prudent/
et preste una lluna de saldo amb permís dels estels del teus ulls/
em deixe els cabells onejar a l'albir d'un rock 'n roll finisecular/
em deixe dir-te el nom d'aquelles coses que estime teues/
aquest vespre la guitarra no escup tonalitats i sons/
escup udols/
tendror i núvols/
tampoc cante cap cançó/
cante per cantar/un vers on la tristor es porta en una motxilla de quilòmetres de llàgrimes/
la carretera és compartida/
ambdós abaixem el cap/
per no esperar encara/
que resten kilòmetres llargs/
fins retrobar-nos totsdós/
i atrevir-nos a dir els noms que han quedat assedegats/
noms tan sols/
comuns i físics/

DEM@CRÀCIA

2011-04-12T19:02:00.004+02:00

En aquesta terra de petits sospirs i alenades escasses no s'ha paït massa bé el concepte democràcia, tal vegada per un sentit de reserva, o mala educació, o simplement per abundar les poques llums dins els estaments-amb-abús-de-confiança. Reserva honesta deguda al malcomportament de la massa o no tant d'ella com dels seus representants. Amb raó podem dir que l'ús abusiu d'eixe terme (quantitatiu, de forma, semàtic) corrou el seu sentit primigeni, genèric. Cosa que als professionals de la paraula ens estora i inclús ens indigna. No critique un terme que compartisc genèricament, critique els que l'usen i abusen. Per la manipulació descarada i la deformació d'un concepte tan vital i clau en el desenvolupament de la humanitat, en part d'ella. Cosa que em posa les orelles alçades és degut a que la manipulació pervé de persones totalment inexpertes en l'àmbit del significat i el seu ús social. Ens poden dir que la llengua és de tots. I jo retruque es de tots si no la maltracten o la menyspreen, si es té bon coneixement s'usa amb enteniment i s'aprén. El domini d'allò que dinamitza la vida és de caràcter general, una llengua creix sana per distenció (se li afegeixen conceptes que no van en contra de la mateixa llengua) no per opressió o odi lingüístic (autoodi). En aquest cas el terme democràcia/democràtic ha entrat en decadència i corrupció clarament per opressió i manipulació, per encongiment i no per distenció, ampliació i naturalitat. No hem de fer el joc als farsaires, als hipòcrites i als fariseus llançant a la pira un concepte clau i cabdal. Tractem de comprendre'l amb la major amplitud possible, amb un caire sempre obert i tolerant ( respectant sobretot els parlants), plurificant l'abordament i les opcions. Hem d'atényer la tradició, els savis antics i llevar-li ferro a la discussió concentrant-nos en les possibles solucions, la maledicència que els faça de corcó als destructors de cultures i arribem tots a la finalitat que sempre maldem: l'enteniment i la concòrdia.

2011-04-08T20:08:00.000+02:00

mentre deixe mudes les paraules en aquesta estançaescolte el crepitar de la taula empesa pel pes dels braçosi dibuixe el meu cos sota la penombradialoguen aleshores els actes amb les formesla serenitat amb la tecnologiahora que visc hora que compartiscestàtica tendènciahieràtica compostura

distreta l'atenció cap allò fútilpren importància el temps dividit amb els ditsamb els ullsentre els braçosla importància d'allò que ahir et va colpird'allò que ara et fa descreurela suma la resta de detalls que edifiquen el caràcterles lletres d'aquelles persones que et van dirque et van obrirque et van parlar de llocs i conceptes noussincer aquell clam que t'arrecera en aquella arbreda de sutjaacarones la glòria no descritas'escampa l'alé solitarino creus que l'amor siga una Veritatcreus que eixa paraula és simplement un compendi de raons i esclavitudsal darrere de tot hi ha moltes intencionsdes de l'ombra a la inviabilitatde nen a homefins a eixos records que et deixen molla la memòriaacabes sent i sobretot manuclejantque quan obris els ullss'obri una finestra llastrada de totmenys de tu

ANTAVIANA

2011-04-06T17:30:00.001+02:00

Quan pel matí va eixir al carrer, el trajecte feiner es va veure interromput per un esdeveniment, almenys des del seu punt de vista, capciós. Va trobar a la paret emblanquinada del bloc de pisos on residia un grafitti: ANTAVIANA? va tòrcer una mica el gest, imperceptible. Tan afeccionat com n'era a les paraules estranyes va sentir-se prou irritat pel fet de no haver-la descobert abans que aquell, necessàriament, jove artista suburbà. Cosa que, malsana com era, l'enfuria per una mena de vergonya a la ignorància que un respectable manager no podia tolerar. Va enfarfegar-se, abans de reprendre el camí cap a la bicicleta, intentant dir allò que se suposava un retret imprevist al Totpoderós.Va prendre l'habitual camí que intentava circumval·lar tot aquell trànsit ciutadà, que recorria d'ençà que li van enretirar el permís per conducció temerària a hora punta amb l'agreujant de tinença il·lícita de paraules rares i amb la falta d'haver avançat el cotxe del ministre en plena recta amb limitació de velocitat de bicicletes de 100kms, mentre pel cap li rondava la paraula: AnTaViAnA, aNtAvIaNa, antaVIANA, ANTviana...Arribat a l'oficina va demanar a la sua secretària un café ben carregat i se'l va engolir tot d'una com un manà revitalitzant (encara que les idees ja anaven revolicades per se i la cafeïna no n'era la substància que li feia falta perquè les neurones es domesticaren). L'assumpte és que estava tancant la redacció d'un contracte suculent de representació esportiva quan el client li va nomenar una paraula que no va oir. "Ha dit vosté Antaviana?" "Li repetisc, l'usdefruit del contracte de quin tant per cent del total correspon?"El matí va ser infernal. Va decidir atendre les citacions ineludibles i donar-se la resta del dia lliure. El principal problema que li rondinava era aquell quadro que se li va plantificar a primera hora. Maleïda Antaviana!De manera triumvirial va ascendir els esgraons fins arribar-se a la porta del pis de solter, l'ascensor estava avariat perquè ja havia deixats engabiats tres xiquets, una dona major i cinc ancians, quatre mestresses de casa, una parella d'amants fent no-se-què, l'assistenta del segon quart, l'estudiant de periodisme, el púgil i la presidenta de la finca, la porta de l'habitatge va ser oberta amb virulència sense preocupar-se'n de tancar-la o no. Va enfilar cap al seu racó-laboratori de paraules exòtiques. Va consultar el Diccionari General de P. Fabra en clara disposició ortodoxa sense resultat; va suposar que la paraula era moderna i va demanar ajut a l'instrument oficial de normativització del català , el de l'Institut, sense trobar notícia de la susdita; L'Alcover-Moll no li podia trair, res de res; la ràbia l'abordava i en un darrer intent amb desesper acudí al de barbarismes amb idèntic resultat... va pensar antaviane o antavian o...Furiós ja va decidir acabar amb el conflicte. Va carregar l'automàtica amb nou bales i va davallar fins el carrer, es va situar davant el grafitti i lai va fotre un tret a cada lletra:~~A N T A V I A N A~~.Va quedar extasiat, amb la mirada perduda, immoble. Un veí esglaiat va telefonar la policia que en arribar el van emmanillar i li van llegir els seus drets, quasi com a les pel·lícules ianquis.

(El van condemnar a vint anys per magnicidi creant jurisprudència al país.)

POEMA DELS OBLITS

2011-04-04T18:53:00.000+02:00

memòria ja quasi desfigurada pel camí:
imatges que sobtoses apareixen entre pols i claredat
paraules també trencant el desert d'alguna nit
quan se senten els teuladins
o alguna que altra garça
quan s'escolten les meues passes...

...poesia poesia...
tal volta camuflada per eixe soroll modern i ubicu
tal volta ajornada per la gana per l'ànsia per l'oportunitat d'oblidar

oblidem
oblidem la paciència
oblidem la poesia
oblidem oblidar
oblidem ser
oblidem...

PONTS DE LLIBERTAT I TERRA: poesia de riu

2011-04-03T00:15:00.001+02:00

arrels d'una època foragitada
d'un temps fugitiu
d'un temps d'estranys
d'un temps que ens enlluerna i ja a penes estimem
camí però de trossos de tren sense memòria vies ja foses trencades gastades ploroses absortes
vies cap a res cap a totes les parades
estació utopia tanmateix
paisatge pintat a l'oli
gent de colors d'aquarel·la
també amb tonalitats riberenques
color riu
color via
color andana
color de núvols i sol
ara cante l'olivera
ara escolte la simfonia del paisatge
cante amb ulls d'alba i peus moldejats amb fang
la raó d'intentar engrapar allò que puc veure a l'horitzó
sóc el fes
els cavallons
el barret de palla
la botija
la llengua que parlen
sóc l'aigua sempre fresca
cante la no-pressa
també els joncs
els esbarzers
la tija
cante un cant
cante cantar

Els carros, l'anar a peu i els animals de tracció (cavalls, ases) esdevenien mitjans bàsics de comunicació humana a finals del dènou. Amb l'irrupció del ferrocarril a vapor es bifurcava i reforçava el sentit de viatjar: esdevenia menys tortuós i guanyava en velocitat, tracció i funcionalitat.
Així aquell tren de propietat anglesa però valencià d'utilitat prenia sentit.
Un fet destacable és que en el seu recorregut habitual Muro-Alcoi fins a Gandia-Port-Grau -anada- presentava uns vagons carregats de fusta, pells, llana, llençols, aliments) i persones que festejaven, turistes d'interior, el viatge.
Un d'aquells espectacles que senyorenyaven el trajecte consistia en ensumar el dolç constrast que marcaven els raïls entre la majestuosa rocosa de l'interior del país a l'alegria marítima de l'arribada, d'unes terrasses fluvials i balcons fins al llit del riu Serpis i el seu delta invers amb zones marjalenques i cultius alegres. De fet l'aparició dels tarongers en el mapa visual dels viatjers apuntava la frontera climàtica entre el fred muntanyenc i esquerp fins als 300m fins a la mar i la seua bonança climatològica.
Avui en dia aquest ferrocarril ha estat soterrat per la suposada cultura postmoderna del consum accelerat i l'esgotament massiu de les fonts de producció amb la consegüent contaminació globalitzada i descontrolada d'una població encegada per un somni fals i buit que ni persegueixen.

el betum d'una pluja fina
mulla els ulls
del tren que avança
amb el seu simfònic trac-trac es distrau
conduit per les fulles caigudes dels seus raïls
i com el riu que el sedueix
voreja una senda amb bardisses
i amb imatges ja exhaurides
que recorda ara ruïnes ara ombres
figures idealitats
però la bocana d'eixa ximeneia de núvols
li assenyala amb un llenguatge secret
el sentit de la senda que encara no havia recorregut

ara tota aquella persona que camina aquesta senda riberenca, aquesta senda ferroviària, senda verda tothora esdevé conscient o inconscient senda no-absent, esdevé tripulant d'una irrealitat i alhora es disfressa de núvol i aigua, de fulla i pedra, de paraula i gest, de revisor i maquinista, construeix la idealitat del camí que l'envolta, també part essencial que dóna vida a aquells hòmens en saragüells, que ens recorda el besavi que cada quinze dies abaixava al port a guanyar un xavos necessaris per a l'economia familiar o simplement aquella persona que volia olorar el salobre del mediterrani. Ara totes aquestes absències paradoxalment uneixen més que la presència ara la utilitat de tota aquesta infrastructura ha mutat de qualitat que encara manté el seu encís i interés avui en dia.
Ara els ponts porten enlloc, però de banda a banda estan connectats pels sentits, les emocions, els colors, els sons i el buit. Ara som viatgers del vent. Viatgers amb referents sòlids també on fundar la imaginació i la raó: túnels (cucs d'ombra i humitat), trinxeres (soldats de pedra sostenint el fang i les pedres), sotspedrades (parets de pedra seca i oliveres), corrals (fanals d'humanitat entre el paisatge), el riu(poesia latent també salvatge), l'assut (lladre d'aigua/motor de riquesa humana), fàbrica de llum fàbriques d'ombres... som tot això i més, PONTS DE LLIBERTAT I TERRA... aquest és el meu homenatge a un riu que va ser via, i a una via que ens obri ponts: intentem de no fer-los miques.

Sur la mer

2011-03-30T19:52:00.000+02:00

aquesta punyetera història d'un covard que mai no es va atrevir a acceptar la seua cavardia amb normalitat podia tal volta començar amb una patètica i alhora heroica posada en escena en un lavabo qualsevol de qualsevol carreró d'una ciutat però és així i tampoc la mentida que us estic contant és la mentida de contar i per tant una mentida per a ociosos com deia el mestre doncs per què no juguem-hi... em faig una mica de pena repetia en la seua ment aquesta oració el nostre predicador de la covardia els dijous als matins s'hi passejava per una còpia coenta i còmica de Hyde Park i sempre es repetia amb lucidesa eixes sis paraules mentre la gallina que passejava peixia un tros d'entrepà de pernil dolç abandonat feia hores per un vailet i ell quasi en la glòria mastegava les paraules uns metres més enllà una noia asseguda en un banc entre l'ombra de dos homs mil·lenaris que havia portat l'ajuntament d'un bosc remot li va cridar l'atenció la mascota del nostre home i mentre es repetia ella mentalment del vaixell de les veles de zèfir l'irradiador de proa ha xuclada la sang del sol morent al mar i quan ja n'era aprop el nostre home li va preguntar tota ella "farà bon caldo?" la seua reacció instantania fou d'agafar la seua gallina i a cuita corrents fugir tot esverat a la distància la noia feia gestos de conciliació ignorats primer per la gallina i per quatre hòmens majors que jugaven a birles en un racó del parc que pensaven que la noia tenia intencions sexuals amb l'animal "la tia bossa vol fer un trio... això en els meus temps es deia no deixar ni el rabo..." mentre quasi entropessant amb les mirades el nostre home es repetia mentalment em faig una mica de pena

2011-03-23T18:33:00.000+01:00

tinc una ferida
una ferida que sagna per dins
que no crida ni es fa sentida
que es fonda i llargament patida
que no és blau tapat amb esparadrap

una ferida
banyada per la pluja
que es queda humida
però es torna a assecar
al sol de la normalitat

però a poc a poc
per eixa ferida
l'aigua va fent forats
l'erosiona
i la va fent més viscuda
més sentida
més usual

i d'eixa ferida
van naixent arrels de comprensió
i brots tendres d'estima
fent que d'eixa ferida nua
isca afecte i tendresa

una ferida
que es viu i es veu
que es transforma amb el temps
de ferida muda
a ferida cridanera
de ferida ignorada
a ferida compartida

eixa és la meua ferida
una ferida que és nostra i no cal ignorar
una ferida que es cura amb estima
que ara crida i es fa sentida
que es fonda i llargament patida
que no és justament un blau tapat amb esparadrap

és un viure als núvols i no saber com baixar
és amunt
és avall
és voler i no poder
i també voler i poder
és una hecatombe
és un riu que puja cap a la muntanya de les vanitats
és un Déu que no tinc el plaer de conéixer
és beure i quedar-te amb més set
és un rellotge sense hores
és una ombra per acaçar
és una fotografia sense imatges
és un camí cap a l'infinit

és la meua ferida
la ferida del cor
la meua petita ferida que resta en la sang
que la cure amb paciència i voluntat
que no et dóna però et fa rebre molt
que et deixa una cicatriu per allò que tots ignoren
la meua ferida
la meua petita ferida..

ara és més clara
i més gran
més compromesa
més social
ferida més compartida i compresa per l'amor paternal

abans
arrels sense aigua
eixutes dins d'un socarral
pare volgut ara
pare odiat tanmateix
pare però procurador de la meua ferida
pare que girava el cap
i no veia eixa ferida
que no n'era pas un blau tapat amb esparadrap

temps infernals
turment de sentiments mal curats
però tu
roca ferma al meu costat
pare tendre
ara de malpolida tendresa al meu abast
pare canviant permeable al meu dolor
al meu estat tripolar
que acull
que rep
que comprén
el meu desordre i la meua voluntat de millorar

quan els núvols estan a TERRA

2011-03-08T23:57:00.000+01:00

quan els núvols estan a terra

(die verwandlung)

aquell matí es va alçar amb una lleu inquietesa una petita part d’ella raïa en la normalitat en el silenci de les seues orelles en la quietor en aquell estat de tranquil·litat prebèl·lica en aquella subtil normalitat que anava més enllà d’aquella cristal·lina ignoració de tot i del seu pacient diàleg amb les coses que anaven en aquella closa estança des dels multiplicats llibres als murs barradors del desig en la seua acomplida feina des dels inicis dels seus temps acoblats al seu fat gregori s’alimentava per mitjà de l’ajut d’aquelles mans mecàniques deus ex machina de llibres i cada hora dedicada a un estricte règim dirigit per allò que ell considerava els seus semblants de la teca [10-VI-2002; 6:47 p.m] no hi havia moltes més coses sens dubte que li desagradaven dat el fet que aquelles mans el tenien engalipat ros amb una piga en la galta esquerra coixejava lleugerament de la cama dreta degut al lògic fet del poc espai físic en què fer esport altres trets físics els tenia però aquells déus havien estat cars en la seua gràcia eloqüent amb aquells llibres que li donaven la justa alimentació que ell demandava o que s’havia donat aquella claustrofòbia per a un ésser aparentment llibert per a ell era un do de déus un llit quatre parets i aquella alexandrenca biblioteca amb multitud d’esplais sales secretes estances de clàssics escales vers què esgraons d’ensenyament però irremissiblement a les deu es tancaven les dreceres i amb el sopar i l’obligat adormiment sense lectura acabava el dia o la o qui sap el que era i acostumat com estava a no donar el bona nit més que a ell s’adormia els dies o el temps passaven així en aquella vida sense vida però amb vida mes amb poca no se sap si alegre o trist o en una barreja de sentits i un fort desig fruit de totes les qüestions que s’havia pogut arribar a plantejar en aquella estança on l’únic paper que coneixia era el tintat totalment prohibit grafiar com li havien vedat aquelles mans mecàniques que contràriament sols es comunicaven amb grafies però ell havia après l’art de llegir primigèniament –informació primera i necessària per a l’ensenyament lector introduïda verbalment fins els dos anys per una minyona electrònica- per mitjà dels seus signes lliçons adreçades incomprensiblement tan sols a la lectura com a qui se li arrabassen les cordes vocals condemnant-lo a la insociabilitat impossible que començaven a introduir-lo formalment en la curiositat però implícita en el registre d’expressar allò físicament parlar comunicar-se fer-ho durar o intentar-ho –a qui- i tantes coses barrades que sabien que sorgirien conseqüències imparables o implícites fins un dia nit o el que siga per sota d’aquella porta va aparèixer un objecte estrany que donava sentit a la porta o allò-paret recordem que era matí però gregori no ho sabia el van despertar per última vegada aquells sons i es va alçar amb una lleu inquietor i en veure aquell objecte rere la porta va entra en lògica tot l’entrellat va intentar recordar on havia vist aquella forma a l’enciclopèdia ho va trobar i va donar nom al primer objecte desconegut extern CLAU per tant tot allò era sols una porta i per a ell era més que un símbol era una novetat on el concepte de llibertat no verbalitzat prenia vivència en ell sense dissociar-lo de cloenda en el seu pur estat conceptual [10-VI-2002;11:26-11:39 p.m.] aquella mà per tant tenia la responsabilitat d’encetar coses noves coses sabudes des d’aquelles fulles cosides coses que no eren coses però ho eren sense ser-ho i gregori en el seu cap una mica rebolicat pretenia pensar en posar la clau en aquell pany que era només allò-paret no se’n feia creus que obrir no fóra altra cosa que començar la lectura diària que significara una altra cosa una complexitat nova –bé una volta introduït el dilema podem continuar la narració per no adormir-nos- resulta que va posar amb la mà tremolosa la clau al pany i es va obrir espaordidorament la porta com en un somni dins un somni gregori va fer la primera passa oscil·lant dins aquella casa els seus ulls bocabadats miraven i remiraven en cerca d’alguna cosa impossible més que una fantasmagòrica paret damunt paret sostre sobre sostre trespol sota trespol el desengany el va nafrar però el desig vivia malgrat tot i això el va fer continuar per allò amb la clau en la butxaca es va passejar per la inexpressió de cambres i habitacions passadissos aquella llum familiar fins que va veure una porta perduda en aquell laberint llec es va tocar la clau ja entenent el joc que tal volta se li proposava i dreçant-se amb una decisió nova va ficar la clau i va passar allò que tenia de passar una nova llum estrangera el va enlluernar –o il·luminar- de món una bona estona com aquell que ix de nou de la mare [11-VI-2002; 1:21 p.m.] amb un escorç les mans van recórrer la inhabitació d’aquell espai en cerca d’un lligam on la ceguesa perdera el nom moments els quals moriren per una més alta... mentida... una altra mà el va recollir in albis i gregori va dir perdone em pot dir l’hora un desig senzill que va ser contestat 7:00 ell es va deixar caure damunt l’asfalt quan va sentir el clàxon del que ell pensava un cotxe va alçar la vista va mirar les rodes la porta la tapisseria que a penes es veia cuir roig el centrat de les rodes i va riure tímidament mentre s’incorporava a la voravia la redacció d’aquesta història pot enfilar-se en una llarga llista de sorpreses peripècies històries va mirar la noia amb desig un desig eròtic que el feia tibar un descontrol orgàsmic estudiat però açò és millor viure-ho la va fitar però amb ulls amagats era castanya ulls llargs cames verdes cabells ben fets malucs sinuosos amb un deix deliciós sexe sexe però pot pensar que vull la còpula quan sols volia parlar-fornicar ah ------ va girar la cara quan ella es disposava a mirar-lo ell va erràtic desadreçar el pas en ella la ciutat tanmateix era grandiosa els edificis demanaven sexe les papereres mantenien relacions extramaritals amb flascons de vidre i aquell vell tramvia no negava ser l’avi elevat en la seua vellesa i els fums i mentres el seu pas rere ella la distància d’una vergonya ambdós la mateixa porta a la fi que es tancava en el número 7 d’aquell carrer d’aquella ciutat que tal volta reca de dir però no la primera nit la va passar observant com aquell fantasma en el banc de l’estació la marea passa i ell estanc sense cara sense bitllet de tornada i dorm on siga on importe poc on el dia despunte en la faç banyada de dia es desvetlle (què importa un dia més si estàs ferit) i preguntes perdone em pot dir l’hora les 7:08 i impacient t’acostes a aquell 7 i esperes com un moble més en el desig va llegir no recorda si d’Aracil que tota la filosofia transcendental la façana era bonica sobretot per aquella canalera es va obrir la porta grinyol de frontisses es va posar la camisa dins el pantaló es va posar roig quan el va mirar també el món els llums la pintura dels arbres i ella i va intentar atansar-se-li i de veres el va acollir i li va dir perdone em pot dir l’hora un moment les 8:30 en realitat no en tenia gràcies qui diu que la primera trobada és la més difícil menteix [17-VI-2002; 10:06 p.m.] des de sempre tots els meus mots tenen una capacitat d’envolament sobredimensionat i idiota i un suposat messianisme vital que estratifica tot intent d’autoreconeixement que ara me n’adone de la meua sobrera naturalesa en aquest món i no reconec el sentit d’aquest encabotament d’aquest fer i fer en què obstinat m’encapritxe realment faig una retòrica de la derrota una contínua desfeta una vergonya infinita una ingenuïtat-mort una referent resposta ensangonada bruta literatura de la merda fundada en la més estricta insatisfacció retorne al retorn continue pels carrers sentint-me jo al costat de tantes coses tants papers tantes errades tantes punyalades perquè sóc un mascle destinat al més complex anihilament material metempsicosi de la deixalla no la va perseguir va menjar en l’únic local on feien paella gratis aprofitant el dia de portes obertes va anar al lavabo es va rentar les mans i es va veure com sempre a l’espill va pixar va donar les gràcies el carrer estava buit pensava i de sobte algú li va etzibar amb un pal en la cama dreta un cop que el va deixar ajagut en la vorera indefens mentre li enviaven una pluja de violència desraonada tossia sang més ja no en tenia el seu cos com un ninot de drap esperava l’ajut de l’ambulància mentre vomitava el dinar el periodista la va preguntar si havia reconegut els agressors ell contestava que era nou a la ciutat vostè no té cap document que l’acredite és estranger gregori estava una mica desconcertat com contestar totes aquelles preguntes em dic gregori i estic cansat el periodista –Pol- se’n va anar no molt content de l’habitació abans que l’infermera li recordara que estava prohibit el pas a tota persona aliena a l’hospital durant la quarantena i gregori va poder descansar durant uns dies fins la visita eren dos homes d’edat madura vestits un ensems l’altre amb unes americanes i corbates obscures que el van desvetlar [18-VI-2002; 6:39 p.m.] mentre un l’agafava pel coll l’altre el fitava fixament coneix algú que el puga identificar materialment per mirar d’aturar els tràmits d’expulsió espaià la ment els moments suficients sí una noia que viu al número 7 del carrer de trafalgar està segur de la validesa de la informació segur mentre veia les seues ombres esvaïdes lla el llindar va intentar d’emprendre un sospir no de desesperació però tampoc d’esperança ni d’alleujament encara que en moments límits de la necessitat virtut no podem judicar els humans en les decisions límits més enllà d’una prova de foc d’una reacció provem de judicar en la realització d’una acció pausada el tremp humà allò valuable s’estima en els moments de major calma on no hi haja necessitat ni peremptorietat on el ritme suau

les ones i la via enllà com una densa fita

la narrativitat de l’estrany és impossible dins d’una retòrica de la goludesa cada paraula representa el guany

mires els blaus què detenta el vidre opac de després

d’una professionalitat on es conta cada unça cada pedaç de realitat en relació amb uns capritxosos donats

què es dins del ganivet la vida i aquest sol upside down

i subtilment basats ens uns termes vàlua és la paraula correcta en el seu ordo no hi ha convenciment perquè ells creuen amb la bena en els ulls en eixa veritable fe juntura classista real lluita de classe descarnada lluita convenciment estètic en el valor i una deïficació

coma somàtica en el dol contesten els lladres de somnis

d’una cosa somorta que toquen un cadàver sempre apunt per a la luctuació dels valors de vida sense

no respon cap i la sang ja no corre

baixa rere les línies del front

com en un desig de fugida

com una por atàvica

sentir

eixe

crit descomposat

d’aquell qui no sent amar o no el deixen

atssssojcsn jewufyhdhvpyu9ew eiu23r97ihdfjhciuqw diuydqijahqiuqwd kjsdaiu el fil del silenci el va fer adormir-se per fi aquella llarga nit pensant en la tornada o l’encontre i la negror estreta de tot allò que començava a entendre violentament [19-VI-2002; 10:49 p.m.] quina hora és mentre desenteranyinava les foscors adela me diuen gregori ja ho sé m’ho han dit els agents són una mica antipàtics sempre ho són m’han cridat perquè deien que em coneixies et vaig veure un dia quan eixies de ta casa no sabia on parar tranquil no me dones esplicacions tens un nom bonic tu encara més no vulgues traure’m els colors massa prompte però abans hem de resoltre tot aquest embull amb els d’immigració m’han dit que necessiten que certifiques la teua identitat no en tinc sols un nom no ho entenc és una història que no entenc ni jo i què fem no ho sé jo puc acollir-te per uns dies està dins la llei magnífic m’han dit que te van agredir sí no sé per què hi pul·lulen molt racistes no sabia que la gent es pegava per ser igual així va el món oblidem-ho però doncs bé gregori quan et donen l’alta vindré i estaràs un temps en el meu pis de soltera fins que tot s’arregle adéu i en el cap de gregori una corrua de desitjos es van barrejar amb el seu adéu en el paper es va enregistrar com en un film tota aquella vivència tota aquella conversa cada imatge sense punt la il·lusió i els seus fruits el voler narrar amb la senzillesa allò complex amb unes paraules nuetes almenys sense arrelament tota la mentida nítida en els ulls les impossibles i estúpides nafres de les fames i el diner ballaven amb la ximbomba no se n’adonava que quan menys més i dins la calcomania d’aquella fatal història començava de dibuixar-se se li acudien a la ment mil fantasies i tal volta la major part es perdrien serien esborrades o reciclades en una altra narració no cal que us baralleu no fa falta el patetisme de la vida ja us en donarà oportunitat

puc amar-te

com pot ser que en tan poc temps tant

puc amar-te però no sagne em meravelle

dins de tot em pregunte puc amar-te

el seu significat

ha de ser de veres

puc amar-te

no ho comprenc

puc amar-te ja m’ho diràs després del cafè

i d’un salt el va despertar el metge que li donava l’alta [21-VI-2002; 9:08 p.m.] el cotxe amb que el va arreplegar adela senzill ella es va quedar una mica sorpresa i les maletes no en porte i va muntar en el seient ella va preguntar “et molesta que fume” no (encara que hi ha molèsties que el sexe fa esberlar) a canvi li va mirar les cames no es que siga especial tot el que dic aquesta comèdia humana suspesa sobre personatges susceptibles de carn podria acarnissar-se en certs espectacles la luctuositat dels quals és més que clara la solitud del meu punt de vista parcial pot ser injusta no us ho negue tal volta siga fruit d’una experiència i un personatge com jo després de tres o quatre cerveses bàrbares no pot evitar d’esfondrar-se en certes opinions però qui pot ser tan ingenu de pensar que no estic obsessionat per un clítoris concret l’ame i per la seua vall de venus és una mica patètic mes m’he masturbat mantes vegades fingint llepar-los i el més meravellós és que a la millor realment siguen millors bé com ja he dit pura comèdia humana i no va poder dissimular l’erecció consegüent que ella naturalment va mirar van arribar impacientment al número 7 va aparcar el cotxe i en entrar apressadament a l’apartament adela va anar al bany perdona gregori ara te mostraré el pis no res una mica més tranquil·la i alleujat van començar la visita un dormitori un bany cuina menjador bàsic ja sé que és poca cosa però per a una soltera va accentuar infinitament la darrera paraula en el martinet de gregori amb goig interior dels dos són quasi les dues si vols puc fer el dinar va dir adela van follar després de dinar ell no la va tocar tan sols va donar instruccions perquè adela es tocara i es masturbava i mentre el veia nuet i erecte una mica grec ella s’escorreguera desitjant que li ho fera va tocar el telefonet de la porta però no ho va poder evitar i el desig de gregori fou més fort van tocar les deu i ella li va proposar de sopar i així aprofitaven per parlar i agafar forces [23-VI-2002; 9:37 p.m.] (naso magister erat ---- bella mihi video bella parantur) sóc mestra de literatura en un institut tinc quinze dies de vacances no abans et dec explicacions –li va contar la història que tots coneixem- no pot ser –va dir adela- portes tota una vida tancat però no tenia nocions sobre el que era tot per a mi la llibertat era estar-me allí i prou vull dir-te una cosa dis-me-la gregori vull que te quedes amb mi

jo també adela i es van amar tota la nit no es per exagerar però es van passar en el llit cinc dies –van aturar-se per a menjar tres voltes- fins que el telefonet els va interrompre ja massa [24-VI-2002; 9:20 p.m.] els goril·les van destrossar aquelles jornades amades la persecució en la literatura és un tema quasi paranoic un tema però interessant des de molts punts de visió només cal que focalitzem la moral creada per aquest diguem-ne leit motiv circular la sensació que algú o alguna cosa més o menys justa et judica aquesta és l’essència d’una persecució una volta serà eixa cosa –sí o no- justa un deute un assassinat la gelosia instrumentalitzat en les forces policials l’església un estrat social determinat amb una sensació de culpabilitat indiferència o perplexitat el que és clar és que la seua complexitat dóna joc i més que donar joc és una realitat gregori tenia por no sabia si obrir o què fer adela el va tranquil·litzar potser serà el llogater però en sentir la veu d’aquells dos ja va saber que anaven pel seu gregori immigració el va besar als llavis i li va dir salta per la finestra del darrere que hi ha una –vella rovellada i en desús- escala d’incendis apressa hi va haver un moment de silenci vaig darrere teu els nervis atenallaven el pas del gregori que no mirava enrere no sabia com es baixava però la precipitació per una volta es va aliar i en tocar de peus a terra va notar una frenada violenta rere seu va sentir com la sang dins seu es coagulava va tombar el cap va engolir i del seient dret del conductor va eixir un cap simpàtic que el va saludar fent-li un gest perquè hi pujara sóc el periodista que et va fer aquelles preguntes en l’hospital el pol no faces preguntes em pense que el nostre viatge serà llarg i tindrem temps per a tot van esperar cinc minuts sense dir-se res com si sapieren que la porta s’obriria i entraria ella deixant un nuvolet de boira entre ells i aquells caraagres dos [8-VII-2002; 9:38 p.m.] la pols com a matèria primera social compleix la funció d’estratificar un deix insoluble d’oblit fins i tot mesquinesa que arriba al paroxisme feixista en una lògica de la il·lògica en constant retroalimentació i latència sempre en cerca d’eixa matèria d’eixa pols que vernissa els problemes cars ha anat de poc gregori no són lo suficient astuts mentre eixien de la ciutat li va agafar la mà i no li va preguntar res mentre totsdos miraven avant qui sap si en cerca de qualque cosa i pol els assegurava que podien descansar i que se’n fiaren d’ell i que coneixia un lloc segur mentre les rodes arribaven a la seua destinació en pol els va despertar la nit s’havia enrogit portaven deu hores un amb l’altre dormint és el refugi d’uns contrabandistes que vaig entrevistar l’any passat almenys tardaran unes hores en localitzar-nos són molt eficients els satèl·lits però podrem dutxar-nos i menjar alguna cosa el cotxe va aparcar enfront d’una porta d’entrada sumptuosa per a una casa aïllada en el desert en pol es va traure les claus de la butxaca i van entrar gregori va anar de cap a la dutxa mentre adela i en pol en una conversa de cinc minuts per què ho fas tot açò com a periodista m’agraden una mica els impossibles vosaltres sempre busqueu un benefici no no m’ho crec doncs t’ho has de creure i van veure els dos de les seues tasses de cafè segellant la discussió el gregori va eixir nuet de la dutxa i va convidar l’adela perquè es dutxara però ella es va negar si no l’acompanyava ell va acceptar dutxar-se de nou no sense poca resistència quan ella es va despullar va observar exitada com el penis del gregori es posava erecte i ella li’l va acaronar suaument com solament les dones saben fer es va ficar dins l’aigua calenta tocant-se amb dos dits el llavi inferior de la vagina com invitant-lo a entrar en el seu món i li va lliurar l’esponja ensabonada mentre es besaven sota l’aigua com dos amants orwellians ell li va ensabonar la vagina començant amb un ritme suau per ambdós llavis el clítoris i qui sap què en ziga-zaga pujant per l’engonal fins als seus perfectes petits i suggerents pits per abaixar fins les seues cuixes i galtes ella li va donar el telefonet de la dutxa i ell la va desensabonar per després fer-li una fel·lació amb tot l’amor que es va correspondre amb les carícies femenines el resultat de les quals va ser expulsar el seu abundant semen i això era amar-se t’estime l’escàndol no rau en unes paraules més o menys vergonants rau en el punt de vista que pot ser castrat més o menys intolerant summament reaccionari o mínimament lliure la moral en aquest tema hi juga un paper clau sobretot en els països obertament religiosos o si voleu clericals [ 9-VII-2002; 10:09 p.m.] avui en tenies de ganes va dir adela moltes si vols va demanar ella més tard va contestar ell mentre eixia de l’aigua i veia com s’acaronava el cony amb ulls d’innocència en pol els va cridar des de la sala d’estar que ja quedava poc temps que els d’immigració estaven al caure i ell volia estar net i mentre ella eixia de l’aigua gregori va agafar la tovallola usada per ell per eixugar-la i van eixir del bany per vestir-se eren les vuit i mitja del vespre mentre eixien en el cotxe cap a qui sap on ningú els reconeixera en pol sabia –perquè havia treballat en el periòdic local- que en aquella regió –mig entre pujols i llacs artificials edificats pel govern- hi havia tranquil·litat una mica deixats de la mà de déu que els facilitava el camuflatge aprofitant que tornava aquell vell periodista que havia fet fortuna a ciutat tindrien excusa i sustent el que més va sobtar adela d’aquell poble és aquell caràcter somnolent de les antigues pel·lícules dels carrers quan s’estilava aquell cinema de la diàspora rural existencial es va quedar bocabadada com un nen que coneix un paisatge estranger rere el vidre del seient dret de l’autocar il·lusionant els ulls verds amb cada arbre o casa o el cel o aquella vella en el porxo o les deixalles de feia deu setmanes en pol els va dir que no es preocuparen de res que ell ho solucionaria tot en mitja hora i va eixir del cotxe el gregori i l’adela es van observar fixament mentre la mà d’ella lliscava per sota del pantaló cap al seu penis i ell com empès per un impuls la va besar amb molta força i es va abaixar els pantalons mentre ella es llevava la camisa d’ell i seua i esperava que li arrabassara els seus pantalons i les braguetes rosa es van tombar totsdos al llarg del seient i com van poder unint-se tots dos de costat ell la va penetrar analment amb molta delicadesa mentre amb dues mans li acaronava la vagina les sacsades lentes però sucoses van provocar un moviment sumptuós però difícil d’ella que la van col·locar cara cara amb l’amant que amb delit va acaronar la seua pelvis amb la d’ella amb uns moviments sinuosos i un tocament dels seus pits segurs i petits frenètic i així es va obrir la porta del davant però es va tancar amb un tímid somriure que els va deixar temps per consumar al cap d’una hora va tornar i en pol els va comunicar que ja ho tenien tot enllestit un lloc tranquil per a ells dos i la casa de l’ex-director del periòdic local per a ell es quedarien una setmana la discreció era absoluta un article d’investigació sobre l’estat real de la fauna aquàtica reintroduïda per l’estat en els llacs artificials l’adela i el gregori es van mirar amb més que desig [12-VII-2002; 9:36 p.m.] aquella cabana era perfecta mentre en pol enllestia els papers d’immigració per a ell van fer l’acte des que van arribar una mica recelosos dels goril·les però segurs que els passava cosa bona oiiiiwqssssnnnn fi fi insegur però tremolant no sé si és final o altra cosa josep-carles català-castelló

La mia mamma

2011-03-04T21:19:00.000+01:00

io sono un ragazzo
che guarda el sonno in sassi dormenti
che piange il pianto
che vuole ridere
ma nel buio è il sogno di una mamma che non è

guardo la realtà
vedo un'estriscia di niente
guardo la strada stranna senza de biciclette
stesi gli occhi di giovanne
perdo l'alento toccando l'esperanza

ma al fino penso...
perchè il niente
perchè gli alberi
perchè io?!!!

Natura en des[equilibri]

2011-02-22T05:57:00.000+01:00

a voltes poeta

a voltes circumferència

a voltes ciència

a voltes ignorància

sempre ciència dels mots

fília per la maledicència

estorb dels bons

amic dels roïns

pau dels ignorants

combat dels benvolguts

adicte als problemes

amic de les coses mal fetes

com anar a pixar fora de test

com fumar canuts a l'estraperlo

i escriure versos mal versiculats

com dir el que no volen sentir

com swer poeta a

Subúrbia

i a l'urbs del teu cor

amb carreteres cap a l'infinit

edificis verticals

llums sordes

amb vehicles que ens porten no sabem on

amb crims perfectes

i calculats en nits

on tu i jo ens estimem a glopades

arraps de lluna lasciva

combats de cossos sense rendició

besades que ens porten a l'infinit i un dia

eixe incert dia que a Subúrbia tot sia Normal

god bless iu! DE L'11 DE SETEMRE AL 23 D'OCTUBRE

2011-02-10T20:36:00.001+01:00

L'escena era eloqüent, no cal relatar-la. Els fets s'esdevingueren com una certa fatalitat històrica... Veierem les coses, paraules, mentides i manipulacions, bush llegia un llibre en vaivé i l'apuntador l'aplaudia i el secundava... De totes les coses que es van dir em quede amb aquesta típica sonsònia: god bless iu.
Aquesta és una batalla antiga tan antiga com la humanitat o tal volta com l'era Neanderthal que cultivava un sentit humà més íntim: humanitat xiuxiuejada, de portes endins fins que la corda es va allargar tant que hem arribat a l'era del tot per la cara, de robar impunement drets creatius i lucrar-se i burlar-se del treballador de la cultura.
D'ací que les escenografies culturals van anar escampant-se lentament com una inundació acrítica, pràctica, productiva i possibilista, agenollant-se i claudicant davant la fantasmagòrica competitivitat esclavista. Edificant una humanitat fingida, falsa, pay per view, classista o elitista.
Aquell esperit lliure quasi espontani fou cremat per una preceptiva allunyada dels drets incendiària i bombardejat pel que hom anomena lleis. Amb tot açò es va crear un sentit de culpa, de transgredir les obligacions agressores esdevenint la mala consciència motor de ressentiment i autoaniquilació moral catòlica.
Que déu et beneïsca és un exemple eloqüent de la dispersió mental i la manipulació interessada, Amèrica mor i amb ella tot un llenguatge adaptat a les exigències d'un sistema buit i agressiu, donat a la autodestrucció i consumint-se a poc a poc en la seua mediocritat: teoguerres, assassinats controlats, discriminació racial i popular, productivitat ecodestructiva, oci malalt, persecucions esquizofrèniques, bombardejos humanitaris, segregació cultural, bandejament intel·lectual, censura, poder, egoisme, individualisme... Poder.
Agafem les regnes de la decisió, embrutem el seu sistema antisistèmic i anàrquic, ofeguem la desídia, aniquilem-la amb la única arma de destrucció massiva: la seua ignorància i orgull, el seu estat d'autoconsum i retòrica ximple, enrunem el sistema, bombardegem el racisme, lluitem!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

murs pintats com esqueles en la PARET

2011-02-07T19:35:00.000+01:00

Això era i no era

inicis sense cap conclusió

a voltes respires alés sufocats d'amor

a voltes intraveus en inframurs

parlen esperpèntiques

dia rere dia

espere un sens fi de desespers

el sol estrany em glaça

i el seu sabor agre

és el frument que m'alimenta.

Recórrec viaranys

que esdevenen laberints d'una nit blau metal·lica

amb melodies acompasades

notes roges

viscuts records.

El fum del cigar

amb un sabor conegut

recorre immensitats desconegudes

i alhora en el desert em trobe.

Camps immensos

fusells

baionetes

i ferides.

A penes capisc la força que em desarma.

Necessitat o incomprensió?

Ferit sí, ferit encara.

Els espills amb què em reconec

tal vegada realitat meus

i teua o de ningú.

Ulls plorosos amb què compartisc la realitat vedada.

La veu es queixa

i es trenca amb el dol

amb el vent que arrossega

el meu missatge d'ones i mar.

Les distorsions

dobleguen els altaveus

i els desfan

i la meua veu al desert clama la sal...

i els amics abandonats

ja enderrocs en el camí

dolor

queixa

i impotència

absència:

TOT EN U I U EN TOT.

La queixa s'inocula

la vena esclata

amb imatges

veus:

ressons desdibuixats per la imaginació

absències presents

i ombres

i el cor un poc trencat i inútil.

Continuar respirant

és recordar

i les absències

són mortes.

I regalar llàgrimes

et fan els ulls pesats

i escriure actua com a possible final

del mur

de la paret.

nÀiXer

2011-02-06T20:24:00.000+01:00

tant... tant de somni i una cruïlla decidir \ | indecidir ------ ara un pas ara un altre... potser penombra potser absurd potser enlluernament naix la mirada naix l'esguard comença l'ull a disparar ingenuïtats mots encreuats suors encadenades com et dius? Em dic dir em dic camí em dic no-res...

els ulls s'obrin com una lleixa i des d'ella un abisme es toca s'anhela es desitja llance una fletxa d'acer que talla les partícules en parts desiguals em talle també ingènuament l'ombra figura truncada es despedaça alhora desordenada salada silenciosa orgullosa críptica

alce el cap mire els déus els llance un altra fletxa enverinada i desitge que el buirac calle!!! els peus ara s'entropessen entre la quietud i no vull sagnar cap llàgrima vull que les coses caiguen pedres de riu entre l'abisme no vull l'amor ni la frustració vull l'error vull la cobdícia d'assassinar la negror vull deixar dessagnar tots els moments on la inquietesa regna i revenjar-me amb una riallada sarcàstica la perfecció del crim em relaxa

em colpeixen les nafres i amague les evidències em disfresse de meravella i justícia i esdevinc utòpic cante el dolç drignar de les ales d'unes oronelles... i taque de verd de taronger els ulls i escric un gran sermó de clemència i joiós faig pública l'estultícia i mentisc...

València, sempre València ens quedarà amors

2010-04-14T21:06:00.002+02:00

Tal volta, vós i vós, amb eixos elegants esguards

me féu plorar el cor d'emoció

un cor que com a un va

-i-

ve es clou i desclou

esclatant com un migdia d'hivern etern

que resseguisc amb un rastre de pols d'estels universals

que em fan tremolar el pols quan escric el poema

tal vegada hi estic ben viu

tal volta encara més viu i tot

a la millor un nou cant ens retrobe a la prima-vera més vella de totes les albes

...on vàrem començar...

...on recomençarem amors...

a aquella València en què mai no us oblidaré estimats/des

la Ciutat eterna de l'amar i l'estima...

LA LLISTA DE LA SHINDER

2010-04-14T00:14:00.005+02:00

Després de tants de dies desconnectat i sense poder donar veu i protesta, cosa que la Shinder

i la seua llista ara no ha aconseguit, estimades i estimat, us dic que ara sí que sí que podem

fer de la xàrcia una arma de contracultura, de poder a l'ombra de l'oficialitat i les prebendes

de l'F.M.I i el Banc Central que embutxaca milers d'euros a polítics i polítiques corruptes i

àvides de notorietat, censura inquisidora i comptes corrents extraordinaris i sucosos, sabem

qui és aquest factòtum dels drets d'autor i les falses promeses de drets d'autoria. Jo li dic a

aquesta corrupta que els meus drets d'autor no són ni la censura ni la cicuta, són la

llibertat de pensar i dir, la llibertat de sentir-se lliure i compartir coneixements, perquè la

cultura és llibertat i no una FOTUDA LLISTA DE SANCIONS QUE SEMPRE

AFAVOREIXEN ELS MATEIXOS, ELS CAPITALISTES.

VISCA LA 4@ 5@ 6@ REPÚBLICA.

Sóc Gap, Gap el Canalla

2009-12-29T07:33:00.005+01:00

I heus ací de nou Gap!!! Li diuen Gap, ja ho sabeu, però al poble el coneixen pel malnom del Canalla. I és que u no pot desprendre's de la mala fama i les/els al·lotes/ts...

Paraula de poeta

2009-12-17T21:59:00.002+01:00

Ací us deixe un impressionant poema de Giuseppe Ungaretti, un mestre de la paraula, un rapsode de l'italià. Recitat per la veu de Vittorio Gassman i amb unes imatges i música que emocionen tot just comencen.

Gaudiu de la rapsòdia, estimats/des!!!

UN TAST DE " LA MEMÒRIA DELS CARAGOLS "

2009-12-08T18:41:00.005+01:00

Uns temps ja esmaperduts, un dístic cantat a l'hora baixa que s'escriu amb els enderrocs d'eixa memòria salvatge de la natura, d'eixa memòria fragmentada pels sospirs de la nostra joventut i eixe record brut i tenebrós de la pèrdua. Vull escriure una impossible cançó sense melodia, sense eternitat, sense baules a les quals concatenar els sons de la memòria neta, bruta, impossible o utòpica, puc però extraure d'eixa memòria imatges i paraules joves, nuetes i innocents, puc traure d'eixe basquet de núvols essències, experiències i enyor: una enyorança maculada per la imaginació i el que va ser i tristament no vaig realitzar. Puc escriure, de més a més, poemes d'amor que, a gosades, em fan el mal favor d'emplenar de passat mal paït la meua existència, sense que per això jo no puga recordar brut i impotent el que vam viure. Vam viure però hi continuem vivint el present: eixa joia de viure (quan la vida i les circumstàncies ho permeten), eixos versos d'indefinible cadència cantats al vent; vull almenys intentar d'ignorar tot patiment, vull intentar d'esborrar-lo també amb una taquigrafia incorrecta de desig, perquè incorrecte és el vigor, l'abrusament, la defallença i la glòria.

Ara la solitud (totalment assumida i acceptada) m'encercla i m'amenaça, ara domina els sentits i me'ls defineix, em dicta exacta la meua existència, dialoga amb mi, m'increpa astutament i a voltes m'acarona amatent. Tantes voltes ferit en l'orgull de ser, eixa solitud em posa al lloc i m'imposa un dolç estar amb mi mateix, tanmateix. I saber acceptar els meus límits és saber els límits que jo m'impose i que quan no n'hi han ni te'ls imposes, u pot ser lliure realment. Lliure de saber-se lliure, de ser i d'existir .

Gap i els seus problemes sentimentals

2009-11-16T04:49:00.002+01:00

Ací us penge una vinyeta de collita pròpia, de la meua cuita més gràfica i humorística.

camuflatges per a l'eternitat

2009-11-08T23:37:00.005+01:00

Ací us deixe un poema que ell/a o tothom puga assaborir amb assedegat plaer rapsòdic.

llavors la calma va ser pauta

el lent trepitjar de voreres

fita maratoniana popular

la calenda d'hivern

pòsit de vespres casolans

de tiara de montsenyor

de suau bandera d'apàtrida

d'amples calúmnies als llençols

de grosses paraules maldites

d'escoltar el constant bategar de les coses

i tocar el residu d'infinit que queda entre la memòria

va ser la calma i el silenci

de qui aprén i desaprén

de qui s'alça i es descalça

de qui torna de la forca

de qui engrapa un moviment

i l'escampa a la solitud

qui acaricia els espais

amb la destresa d'un alé de color

d'una estança on deixar polsosos tots el al·leluies

fumar-te la tendra costura de la ucronia

i desllavassar tots els llibres bandejats per la utopia

i va arribar la llum grogosa del ciri

l'escampall de simetries sinistres

la remor dels esperits

quan de nen remuntava anys

quan vaig trencar el primer plor

quan vesprejava el sexe

quan els dubtes eren curiositat

i innocència el saber

vaig cuidar de llaurar amb rigor i esforç tota Matèria de Bretanya

de gaudir d'aquells anys de rebel·lia i sospir

de valenta ciutat i llibresca vida

de flirtejos amb la mort

descobertes i aprenentatge

descalços desigs i amistats

anhels i reverències

ara amb la barba assíria i uns penjolls al bescoll

una oblidada però practicada rebel·lia

una maduració serena i sofrida

volguda i manllevada

jóvens romanents

vells aprenentatges

de tota una llarga i prima vellesa

LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE (I PSICOLÒGICA): QÜESTIÓ URGENT

2009-11-05T16:37:00.002+01:00

Aquest tipus de violència, tan roïna com qualsevol d'altra, tan danyina, tan perjudicial, tan injusta la patim totes i tots amb graus més o menys accentuats, més o manco aguts, la patim tothom perquè hi conviu dins la nostra societat i és un problema que ens afecta i discrimina, hem de sentir-nos, aleshores, sensibilitzats i solidaris perquè qualsevol tipus de violència és execrable i hem de combatir-la per erradicar-la totalment de les nostres vides.

Des de 2005, i parle amb dades estadístiques i refiables, malgrat l'entrada en vigor de la Llei Integral contra la Violència de Gènere, el nombre de morts en eixe any a l'estat espanyol havia augmentat de 61 assassinats a 69 i al 2007 havia augmentat a 72 víctimes en total.

Segons els experts, malgrat tot, són necessaris nous mecanismes. Hi està en funcionament el --Telèfon 016-- que des de l'agost de l'any passat funciona les 24 hores del dia. Proporciona assessorament i informació tant a les víctimes com al seu entorn. Rep 700 cridades diàries, un 15 % arriben del cercle proper a l'agredida/dit.

--El Pla específic paer a Immigrants-- és un projecte que ha posat en marxa el Govern espanyol donada l'elevada incidència del maltracte en aquest col·lectiu tan important.

Amnistia Internacional ja en va advertir d'aquesta major vulnerabilitat en aquest sector de la població. Les dades assenyalen que la taxa de persones immigrants assassinades per les seues parelles o exparelles és sis voltes major a la de les espanyoles.

--La despesa econòmica-- Un estudi realitzat pel Consell d'Europa xifra en 2.400 mil·lions de € la quantitat que anualment li suposa als estats auquestos tipus d'agressions. 707 mil. de € corresponen a l'absentisme feiner que provoca aquest tipus de sutuacions asfixiants.

Una dada important és que en contra del que sovint és un lloc comú i al final s'acaba creient com a realitat, l'Estat espanyol es troba molt per davall de la mitjana europea en incidència de la violència de gènere. Aquesta és una dada a tindre en compte per l'opinió pública i que ens ha d'advertir que moltes voltes alguns partits polítics falsegen i tersivergen les realitats per crear opinió pública, borreguisme cec i electoralisme sensacionalista.

Jo, personalment, apostaria més que per una opinió pública per un sentit públic on poguerem fer bategar verament el sentit popular, de la gent d'a peu, d'una manera més democràtica i assambleària i, com ja he dit, popular, del Poble. Però eixa és tan sols una opinió pròpia.

Dades que es refereixen a la resta d'Europa difereixen a pitjor respecte de les espanyoles: mentre al llarg del 2007 foren 71 les víctimes mortals a l'Estat Espanyol, a la República Italiana arribaren a 124, a Anglaterra a 128, a la República Federal Alemanya a 210 i a la República Francesa no n'hi han dades concretes ni tan sols.

Això redunda amb el que suara he comentat, l'Estat Espanyol està per davall de la mitjana europea en incidència de maltractament i al cap en legislació sobre la problemàtica. Per això és una fal·làcia que a l'Estat Espanyol siga tan virulent el masclisme; és clar, si els mass mèdia, la classe política i "l'opinió pública" desperten una tautologia tan falsa que desinforma i exagera les dades reals, la realitat, a la fi, hi està totalment manipulada i és falsa.

I hi posem dades sobre la taula per desfer eixa tautologia: 507 dones foren assassinades a l'Estat Espanyol entre 2000 i 2007. Aquesta dada ens porta a pensar que el masclisme és més virulent ací. Però, tanmateix, als països del nostre entorn la situació és inclús pitjor. I un fet clau fa que es vega d'altra manera: l'opinió pública, els mitjans de comunicació, la classe política no li presten tanta atenció com ací.

Un informe del Centre Reina Sofia revela que Espanya és un dels pocs indrets en què existeixen dades fiables sobre aquest conflicte. Tan sols catorze estats europeus disposen de xifres concretes.

És una qüestió urgent que hem de tindre en compte tant si les xifres són altes com més inferiors, cada mort compta i cada vida és totalment vàlida i respectable. Posem-hi atenció no és cap broma.

ADÉU A UN ACTOR ICONOCLASTA

2009-10-20T19:11:00.009+02:00

En José Rubianes Alegret nasqué el 2 de setembre de 1947 a Vilagarcia d'Arousa, Pontevedra. Son pare, José, era marí mercant, la resta de la seua família formada per sa mare Mª Dolores i la seua germana Carmen es traslladà a la Ciutat Comtal quan Pepe era ben menut.

Ell se considerava galego-català "perquè vaig nèixer a Galícia, on mai no he viscut pas i visc a Catalunya, on mai no he nascut". Es cria al Passatge de La Pau al Barri del Raval on viu més de vint anys.

Pepe conta que la seua manera de narrar les coses li ve heretada de son pare. Don José acabà muntant una pensió a Barcelona, però aprofitava per contar a la seua manera hipersurrealista les seues nits al Brasil o Austràlia. Cantava molt bé els tangos de Gardel i es feia acompanyar del seu petit Pepe vestit de marineret amb un mocador roig al coll, simulant que tocava la guitarra.

Als setze anys debuta com a actor en una obra de teatre per a invidents de l'ONCE. Però ell vol ser enginyer o professor. Al col·legi era un estudiant inquiet on sempre hi estava present a les llistes de castigats. Estudia en col·legis privats i va a la Universitat on es matricula en Filosofia i Lletres. A la facultat destacà com a membre actiu del P.S.U.C. i comença la seua relació amb el teatre.

Primerament al TUC (Teatre Universitari de Càmera) i després al NGTU (Nou Grup de Teatre Universitari). Diu ell que " me meti en el teatro universitario para intentar ligar. Yo era muy tímido y pensé que así podría conocer chicas".

Al 1968 guanya el premi al millor actor teatral per una obra amb textos de diversos poetes espanyols. El guardó li'l lliurà Julieta Serrano, dona que ell sempre ha considerat la seua madrina professional. Dos anys després va actuar amb un paper curt a la magnífica obra del gran Henry Ibsen Un enemic del poble amb Fernán Gómez al desaparegut Teatre Calderón de Barcelona. I va ocórrer una anècdota que mediàticament va tindre molt de ressò: Pepe tenia una frase curta per dir-li-la a aquest actor, era la següent: "Canalla!!!" Però Pepe nerviós pel seu primer paper professional, es va equivocar i li digué: ¡Hijo de puta, cabrón!. I tots ja sabeu el que va ocórrer després.

Després d'acabar els estudis universitaris comença de buscar un lloc de treball com a professor i es casa amb Lucila Aguilera, propietària del bar El Raval, uns dels favorits de Pepe.

Un dia, l'actor Joan Ollé, li demanà que actuara a una obra sobre l'educació franquista titulada No hablaré en clase. I d'ací i del seu èxit nasqué la companyia teatral Dagoll Dagom. Pepe passa cinc anys a la companyia i es va fer molt amic de Jaume Sisa, autor de la banda sonora teatral Antaviana, va conéixer també Joan Lluís Bozzo i després col·laborà amb Albert Boadella a Operación Ubú al Teatre Lliure de Barcelona.

Després d'aquesta etapa exitosa va tindré un entropessó amb el tema sentimental. Però aconsegueix remuntar el vol i decideix exilar-se a Cuba i començar de zero. Una volta a Cuba, l'illa li va impressionar tant que hi roman a viure dos anys. Va viure la "vida loca" i es va gastar tots els estalvis, així que es va posar a treballar. Un empresari el va escoltar contant les seues aventures i desventures a l' Habana Vella amb un grup d'amics i li va oferir fer-ho al Tropicana mentre les ballarines es bescanviaven. I de tot açò, de l'entusiasme, de la "vida loca" i del gust per viure va nàixer el seu primer espectacle Pay-Pay, que va estrenar a Barcelona en retornar. L'èxit fou enorme i segueix creant nous espectacles com No; Sin palabras;En resumidas cuentas;¡Por el amor de dios!; Scumm, entre d'altres.

Una etapa creativa que el va portar fins a la televisió interpretant el Makinavaja i al cinema protagonitzant El crimen del cine Oriente (1996) i d'altres films com La batalla del paro; Bo0m, boom o el Perquè de tot plegat.

Amb un humor àcid, rebel, sarcàstic, apassionat va obtindre els guardons Turia al Millor Actor en 1991, l'especial de la Crítica en 1988 , el Premi Internacional de l'humor Gat Perich o el Ciutat de Barcelona de les Arts Escèniques en 2001.

Una anècdota que tots coneixem va esdevindre al Club, programa de TV3 on el periodista Albert Om li va preguntar sobre la unitat d'Espanya i va contestar: "La unidad de España me suda la polla. Que se metan a España por el culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgados del campanario".

Viatger incombustible, va recórrer Àfrica, sobretot Etiòpia a qui dedicà el seu darrer espectacle La sonrisa etíope. Una altra de les seues passions era la lectura. Llegia sobretot filosofia "obras que me ayuden a entender lo que pasa en el mundo" i novel·les. Al 2007 publicà el llibre Me voy on recollia anècdotes de la seua vida i els seus viatges.

Heus ací una sentida nota biogràfica per un actor que no tenia pèls a la llengua!!!

LES TERMES ROMANES DE VALÈNCIA

2009-10-15T19:47:00.003+02:00

Les termes a l'antiguitat romana eren un centre de reunió, discussió, debat, descans, a més de les seues utilitats terapèutiques, una espècie d'àgora on es feia vida social (xarrades, espais on s'intercanviaven opinions, s'establien relacions socials i amoroses (tant heterosexuals com bisexuals o homosexuals) es dialogava, es discutia, en fi): la vida social típìca d'una Civitas Romana.

A València, les termes més antigues estan datades al s. II a. de C. (126 a. de C. exactament) d'origen mossàrab contextualitzades al denominat Xarq Al-Andalus; de fet les termes són originàries de la cultura musulmana.

En el cas de les noves troballes a la capital valenciana després de vint anys de treballs paleoexcavatoris s'han trobat nombroses troballes que s'encontren compilades actualment al Museu de l'Almodí de València.

També s'ha trobat un cementeri únic que es remunta a la Batalla de València de l'any 1075-76 a de C. després del desembarcament musulmà a l'any 1072 a de C. al port de Càdis (Gades). Va ser una batalla entre les tropes musulmanes liderades pel califa i cabdill Al Mansur i les tropes valenciano-catalanes-balears i els almogàvers o soldats de fortuna de molts països del món conegut.

Com tots ja en sabeu van guanyar els cristians encapçalats per En Jaume I i les seues tropes almogàvers glorioses que van entrar a la ciutat valentina amb un rei ferit en el bacinet però triomfant i van obrir les portes d'Al Andalus al cristianisme i al poble jueu, amb una síntesi de triple corona religiosa on hi convivien totes les tres religions monoteistes del món conegut i complint l'ideal del nostre Gran Pare de la Llengua En Ramon Llull.

Ramon Llull o Raimundus Lullius era un predicador mallorquí amb una intel·ligència sintètica i concrètica brillantíssima. Fou un revolucionari a la seua època (s. XIII) i va ser la persona que a les nostres terres de llengua comuna li va donar a la llengua catalana la riquesa i el pòsit de saviesa per a una llengua tan bonica com preciosa.

Per finir, s'hi ha trobat un cementeri únic al País Valencià amb uns sis cents esquelets que es creu que data de l'any 304 d. de C.

LES AUS DE LA DISCÒRDIA

2009-10-07T18:33:00.002+02:00

Europa reclama a l'Estat Espanyol una avaluació ambiental de les aus de la zona Segarra-Garrigues.

Fer compatible la construcció del Canal Segarra-Garrigues i la protecció de les aus d'aquesta zona d'especial protecció ha esdevingut un camí llarg i farragós.

La inauguració, per part de la ministra de Medi Ambient del primer tram d'aquest canal de regadiu ha espolsat una turmenta política amb epicentre al mateix Brussel·les. El conflicte sorgeix quan la Comissió Europea tramet dos procediments contra l'Estat Espanyol pel compliment de dues sentències, suara esmentades, dels tribunals europeus.

Raons: la primera sentència per la insuficient designació de zones d'especial protecció d'aus (juny del 2007) i la segona pretén corregir el projecte del Canal al baratar-se que no garanteix la protecció d'aus estepàries (desembre del 2007).

Aquest segon litigi centra ara la polèmica. Medi Ambient, per mitjà de la ministra Elena Espinosa entre d'altres autoritats catalanes del ram jutgen injustificades i desproporcionades les crítiques. La Generalitat i el Ministeri, segons J. Puxeu (secretari d'Estat del Medi Rural i Aigua) opina que la Comissió Europea havia estat informada prèviament de la inauguració del tram del Canal i que aquest no afectava a les zones protegides subjecte de litigi judicial.

Generalitat i Ministeri han fet un gran esforç per fer compatible la construcció del canal amb la protecció de les aus i prova d'això és que el govern català ha ampliat amb 14.290 hec. les zones de protecció i conservació. Puxeu ha donat una idea perquè els propis ornitòlegs del SEO ( Societat Espanyola d'Ornitologia) porten a cap els plans de gestió per garantir la conservació d'aus estepàries. El SEO que instà les denúncies de l'any 2001 i criticà la inauguració del primer tram del canal, comprenen l'empipament de la Comissió.

Les aus estepàries com La Carrara o Coracia garrulus amb una població de cent parelles a l'any 2002 o la Calàndria o Melanocorypha calandria amb deu mil parelles o l'Alondra de ricotí o Chersoiphilus duponti que nes dóna en extinció des del 2006 amb deu o dotze parelles, el Sisó o Tetrax tetrax amb una població d'entre sis cents o vuit cents mascles i la Terrera comuna entre sis centes vuitanta i mil vuitanta parelles deuen ésser protegides perquè són espècies amenaçades amb alt grau. Viuen en zones eixutes i en terrenys amb escassa o nul·la cobertura vegetal, s'han conservat en àrees d'agricultura cerealista. Aquestes condicions els permet obtindre aliment i recer.

Tanmateix, una transformació radical dels seus ecosistemes en regadius degradaria la seua conservació. I hem de tindre en compte que abans són els éssers vius que sempre han habitat en aquestes llars que no els interessos depredadors del progrés i la nul·la sensibilitat proteccionista del medi. Hem de lluitar perquè aquestos interessos humanistes prevalguen sobre qualsevol interés depredador.

MARIO BENEDETTI: UN POETA PER AL RECORD, PER AL PRESENT I PER AL COR

2009-09-21T11:24:00.006+02:00

El 17 de maig d'aquest 2009 per a molts ens serà una data molt assenyalada, moltíssim, en què recordarem la importància de la paraula feta poesia, feta imatge, feta record, feta sentiment i feta memòria de la quotidianitat més trivial o excelsa, en fi, paraula: serà un dia per als Poetes en majúscula com vós.

Mario Orlando Hamlet Ardí Brenno Farrugia nasqué el 14 de setembre del 1920 a Paso de los Toros a la seua Uruguay natal. Als dos anys, la seua família es va traslladar a Tacuarembó (Uruguay); per distintes qüestions personals i familiars es van tornar a mudar aquesta volta a Montevideo el 1924.

Mario va tindre una bona educació, un fet ho constata: als cinc anys d'edat aprengué ja de llegir, pràcticament sol i abans d'anar al col·legi ja havia llegit autors com Jules Verne, Salgari o Edmundo d'Amici. Estudià primària al Col·legi Alemany de Montevideo.

Era un noi viu, inquiet, que estalviava els diners del trajecte amb tramvia de casa a l'escola anat a peu. Al 1928 nasqué el seu germà Raúl. Una anècdota que diu molt de son pare és que al 1933 el tragué del col·legi perquè l'obligaven a fer la salutació nazi i el va matricular al Liceu Nº 2; encara que Mario deixa els estudis a les darreries de secundària.

Així començà a llegir Txèjov, Ernenst Hemingway o Virgínia Woolf i aprofundir en els seus fonaments de la llengua castellana; de més a més, comença d'escriure els seus primers poemes.

També va fer esport: futbol i bàsquet que a la seua biografia Mario Benedetti: Un mito discretísimo d'Hortensia Campanella ( Ed. Alfaguara) ja s'hi conta aquesta vessant de la seua biografia més concretament.

Per ajudar els pares, el 1935 Mario comença a treballar a l'empresa de recanvis Will L. Smith on va fer de tot: comptable, taquígraf, venedor... Tanmateix, el 1939 emigrà a Buenos Aires on va ser secretari-assistent del líder de l'escola raumsòlica de logosofia, corrent falsament teosòfica que el va decebre totalment.

Es casa el 23 de març de 1946 amb Luz López Alegre una antiga amiga. El poeta relata la seua relació al poema "Bodas de perlas" del poemari La casa y el ladrillo.

Al 1948, Benedetti va esdevindre director de la revista Marginalia. Formà part també del consell de redació de la revista Número, publicació clau per a la generació del 45, integrada per Mario Arregui, Carlos Martínez Morena i el mateix Benedetti.

Va començar també a militar en l'esquerra. En 1949, publicà el seu primer llibre de contes Esta mañana i un any després el llibre de poemes Sólo mientras tanto. El 1953 edità la seua primera novel·la Quién de nosotros.

Entre 1954 i 1960, dirigí la revista Marcha, el setmanari político-cultural més influent d'Uruguay i un dels més importants d'Amèrica Llatina.

En 1957, Mario viatjà per primera volta a Europa i al 1959 ho va fer als EUA: "Hecho que me commovió bastante porque vi el verdadero rostro del imperialismo".

L'obra del Poeta adquirí renom internacional gràcies a la novel·la La tregua que fou traduïda a dènou idiomes i portada al teatre, ràdio, televisió i cinema amb gran èxit. La pel·lícula fou nominada a l'Òscar al millor film estranger al 1974.

A Mario Benedetti li va copsar profundament la Revolució Cubana. Tingué una gran amistat amb Fidel Castro i s'estimava molt la illa, ja que pensava que Cuba fou l'únic país petit que va fer front a l'imperialisme americà.

El 1973 va tindre d'exilar-se rere el cop militar al seu país i durant deu anys visqué arrecerat entre Argentina, Perú, Cuba i Espanya, allunyat de la seua dona que es va quedar a l'Uruguay. En 1983, Mario tornà a Montevideo començant l'autodenominat "període de desexili" (motiu de moltes de les seues obres).

La seua gran producció literària suma més de 80 obres: destaquen la novel·la Gracias por el fuego (1965), l'assaig El escritor latinoamericano y la revolución posible (1974), els contes Con y sin nostalgia (1977) o els poemes de Viento del exilio(1981). El seu darrer llibre publicat va ser Testigo de uno mismo.

El 1999 se li va atorgar el premi Reina Sofia i se'l va nomenar Doctor Honoris Causa per diverses universitats espanyoles.

Mario Benedetti és un dels autors més prolífics i importants de la seua generació, un poeta que tots els poetes portem en el record, en la memòria i en el cor de tots els seus poemes.

Ací un poeta modest li fa aquest petit homenatge biogràfic sense que cap pena me commoga sinó que els seus versos i rapsòdies facen presència viva i neta del que és ell: un gran Poeta.

RETRAT D'UN POETA A SUBÚRBIA

2009-08-23T18:27:00.004+02:00

Aquest poeta ja no escriu grans poemes a les cantonades secretes dels vostres cors

aquest que es fuma l'eternitat i eixe incert dia de la mort

ja no creu en la realitat ni en la ficció

ja no creu ni en els dístics

ja no creu en l'amor...

aquest ja no crida cançons irredemptes per les finestres del vespre

aquest fuma burilles abandonades als carrers

es fa canuts a l'estraperlo

i beu aiguaforta per oblidar les alegries que de cada dia a Subúrbia corren en secrets parlaments

per les àgores suburbials

aquest poeta ja no sap a què canta

ja no sap ni l'albada

ni l'enteixinat dels núvols al capvespre

ja no diu ni veritats

ni mentides

ja ni ama les cançons

aquest poeta que amb l'alambic il·luminava els desvaris

ara amb un ciri escarransit

intenta de fer-s'hi vore les pobres sorpreses de l'ara

ja no té ni temps

ni mesura

ni tristea

ni alegror

ja no té ni monedes per gastar-se-les en canuts i alcohol

ja no té ni per a un paupèrrim cafetó

ja no té ni subsidi de malempleat

aquest poeta es malguanya la vida anotant paraules

que si foren un àgap

podria morir-se d'enfit

podria alimentar decenes de famolencs

podria fer un gran Banc de paraules

i capitalitzar els excedents per aquells qui els manca una paraula de vida

aquest poeta

polar

a voltes està amb grans empreses que l'atrafeguen la vida

a voltes barata ombres per al mateix dimoni

aquest poeta s'ha fet amic d'allò que diem fer el bé

i alhora és advocat del dimoni

perquè ací

a Subúrbia

fer lo correcte

i lo políticament incorrecte

són dues cares de la mateixa moneda que tirem al llac

EL GENOCIDI A SREBRENIÇA: UN COMPTE PENDENT INTERNACIONAL

2009-08-22T19:43:00.002+02:00

--ELS FETS--

El 12 de juliol es compleixen 14 anys de la massacre de 8.000 bosnis musulmans a la dita "zona segura" de l'O.N.U. perpretada per les tropes paramilitars sebobòsnies comandades per Ratko Mladic, un assassí que encara segueix pròfug de les autoritats internacionals.

El Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia (TPII) creat per l'O.N.U. en 1993 i amb seu a L'Haia ha comdemnat a 5 assassins per aquestos fets i d'altres 10 estan sent jutjats.

R. Mladic era el cap militar de Radovan Karadzic, sortosament detingut el passat juliol i en mans del TPII.

Radislav Kristic, antic general de l'Exèrcit Serbobosni (VRS) ha estat comdemnat a 35 anys de presó.

Altres ajusticiats són el excomandant del VRS, Momir Nikolic, a 20 anys per persecució política/racial/religiosa a Bosnis musulmans; Dragan Obrenovic ha estat semtenciat a 17 anys i l'excomandant Vidoje Blagojevic a 15 anys, entre d'altres comdemnats.

El TPII ha jutjats ja a 120 criminals de guerra entre d'ells l'expresident serbi Slobodan Milosevic. A gosades merescut el seu empresonament.

-- EL CONFLICTE --

A la massacre d'Srebreniça moriren 8.000 hòmens bosnis musulmans a mans de l'exèrcit paramilitar serbobosni comandat per Ratko Mladic.

Després de 14 anys de la guerra (in)civil que va deixar 100.000 morts innocents, Bòsnia Herzegovina encara no ha soterrat els seus morts.

Les restes de 534 bosnis musulmans assassinats a Srebreniça al 1995 reberen el 12 de juliol proppassat sepultura. Aquest enclau, tornem a recordar, havia estat declarat zona segura per l'O.N.U.

Aquest 12 de juliol unes 30.000 persones arribades de distints punts del país i de la diàspora assistiren a l'acte de commemoració i arbritatge en Potocari (Serbobòsnia) oficiat pel màxim gerarca de la comunitat islàmica de Bòsnia, Mustafà Ceriç.

L'Alcalde de srebreniça, el musulmà Osman Suljiç, declarà que "aquesta ciutat és una taca obscura de la Humanitat."

Ja en són 8.372 tombes erigides al cementeri de Potocari.

Pocs bosnis tornen a Srebreniça de l'exili després de fugir de la massacre. Aleguen que els assassins continuen solts. "Alguns ja estan propagant l'odi una altra vegada", com diu Shomeroviç que admiteix que ha perdut la confiança en el TPII.

Un memorial en record de les víctimes a la fàbrica abandonada de Potocari es visitat per molta gent de tots els indrets del món.

Existeix, avui en dia, una segregació "racial" entre bosnis i croats, segons Haris Slazjziç representant bosni musulmà a la comandància d'Estat, " la segregació és una desgràcia i una humiliació per a tots els que vivim a Bòsnia i Herzegovina".

La retòrica nacionalista prospera. S'està posant en qüestió obertament el Acords de Pau de Dayton de 1995. I açò és molt preocupant!!!

UN POEMA DÈBIL

2009-08-20T22:26:00.002+02:00

Ací us arreballe un poema en esboç d'un nou llibre -impublicat, desllegit, ignorat com sempre?- qu'estic maquinant: espere que us agrade.

me delecte amb el teu alat perfum de somriure clar i ulls infinits

la teua fesomia me fa somiar amb el jovent lliure i desinhibit

hermós i desvergonyit

des d'aquesta finestra límpida emperò

veig ençà la ignorància latent

de molts anys rància hipocresia

i de molts jorns obcecada ignorància

d'aquells que s'advoquen la Santa Veritat

tanmateix el sol d'aquesta vesprada té sorolls de velocitat i inusitada harmonia

veig dues persones majors com caminen per la vora asfàltica

amb pas lent dreturer

amb senda vella anyada

amb camí tranquil pausat

com aquell amic llaurador valencià

que amb una senzilla bicicleta

i un caixó de fusta

porta menja als cans

i amor a la nostra terra estimada

la ignorància i la Veritat fa anys que són ràncies

i l'entesa mil·lennis advocada

mil·lennis denostada

(tanmateix) decennis alliberada

decennis emmanillada

els coloms rumben rumben també

com els núvols que no saben ploure

i les paraules són raons faiçons i lliçons

que per més que crideu

mai no les tindreu pas

que per més qu'advoqueu

mai no les engrapareu pas

que per més qu'ens les arrabasseu

mai no us les apropiareu pas

paraules eternitat estima

una sola destinació:

terra i llibertat

LES TURMENTES DEL MEU JO

2009-08-19T19:31:00.003+02:00

No tinc vergonya de reconéixer la part del meu jo que a voltes es desfà com un terròs de sucre entre aquest líquid element que és el viure. En patisc les conseqüències, del cert, en patisc els avantatges, també és cert. Però tot això, malgrat tot, me manté viu. La meua personalitat, bipolar, s'enfronta a tenebroses circumstàncies quasi tots els dies, circumstàncies materials i sensibles, palpables i etèries, narratives i poètiques. És la vida, que va dir aquell.

A voltes, me sent culpable de ser com sóc; altres n'estic orgullós. Però, certament, eixa turmenta intrapersonal que és el meu jo mai no s'apaivagarà en aquesta llarga via del viure i oscil·larà com un pèndol diabòlic entre el Doctor Maníac i la Senyora Depressió.

Això és viure, oscil·lar perpètuament cap a la mort i cap a la vida. Transformar-se i evolucionar cap a una percepció concreta del teu jo és una feina cafarnaúmica, que tan sols els vertaders bojos creuen d'haver aconseguit.

Sóc el jo i, per tant, sóc un jo inestable, mal·leable, que creix i se desfà, que lluita i s'agenolla, que venç i es derrotat alhora, que respira i s'ofega, que arma i es desarma.

Però sóc un ens sensible, que percep, mira, barata, que se sent ferit per la mala fama que la "bogeria" li encomana, que veu quan el bandegen i plora per dins la ignorància d'aquells que jutgen sense tindre ni una prova de la malifeta. Però que també sent orgull d'aquelles persones que el tracten amb amor i comprensió, amb paciència i bonhomia. No busque de ningú l'acceptació amorfa d'anar vestit d'Armani i amb la clenxa ben feta. Ja no me disfresse amb cap rol social.

Sóc jo, sóc una turmenta, sóc solitud, sóc sensibilitat, sóc acceptació, sóc amor, sóc persona. No busque cap equilibri, jo mateix en sóc l'exemple. Busque viure una vida amb amor, encara que no crega en ell, busque viure amb satisfacció, sense cap perfecció, sense cap ruïna, sense cap condició.

És cert, diuen que estic "boig": jo els conteste, atreviu-vos a conéixer-me!!!

UN MÓN DE TENEBRES SOTA TERRA

2009-07-23T17:12:00.004+02:00

Fa uns dies es va celebrar la 1ª Trobada Ibèrica de Biologia Subterrània on es van descobrir eixos secrets subterranis que, la nostra societat aviciada amb allò que sols pot vore amb els ulls arriba a creure i no del tot, amb paraules dels experts "davall del sòl que xafem existix més vida de la que podem imaginar" i és completament cert, eixa biodiversitat que a penes alguns humans arriben a capir hi és viva i ben viva: fauna, flora, crustacis, acuífers on s'ha descobert una nova espècie de isòtop o crustaci als Hornos de Segura -Jaén- i que és la 3ª espècie cavernícola de la família del Tridroniscidal que es coneix.

Una dada ens confirma de la ignorància de molts espanyols: el medi subterrani de l'Estat Espanyol és un dels que més bones condicions se troba d'Europa i "protegir, corregir i conservar aquestos ecosistemes naturals és obligació de tothom" conclogueren milers d'especialistes presents en aquesta trobada.

Està previst que al 2012 se celebre a València el XXI Simposi Internacional de Biologia Subterrània.

Prenem consciència, prenem partit: la vida més enllà dels nostres ulls cecs hi és viva i ben viva

Lo petit de Linyola

2009-06-22T23:07:00.004+02:00

lo petit

et diuen amor a Linyola

blau i grana és la teua sang

redona és la teua mestria

de cabells caiguts elegantment i preciosa

nas d'egípcia faiçó

d'ulls inquiets

i cos desig meu

Linyola

sembla un indret de la vella Iugoslàvia de Titus

bell setial

com el teu cos nuu

i la teua alegria immensa

campa lliure amb habilitat jove

quan fas ballar la pilota

per les prades verdes

que admiren la teua destresa

de joi i joia

serbocatalana

et diuen Bojan

KrkiÇ de cognom

per a mi

tan sols et diuen

bellesa

i la teua estrela

és catalana

per sempre

per sempre meua i teua

NÀIXER

2009-06-21T23:29:00.007+02:00

a aquells/lles que comencen a somniar

tant de somni tant tant... en la cruïlla: decidir o indecidir ara un pas ara un altre i veig la llum

eixa llum que no m'enlluerna com l'afartament de vosaltres ignorants afartats i fartons de sexe i

violència la veig sííííí allí com naix petitona petitona un'esma en cad'ull un somriure amb el cos

un no-sé-què: amistançat per suposat!!! però en els ulls un aclucament bonic un rebotre de colors que me fa

distraure de tot allò innecessari com te dius flor meua? que t'am te dic en aquell incert moment de

trobar-nos que am eixa causalitat dictada pels Déus i eixa sort de camí que veig amb tu...

mira la lleixa dels meus ulls com s'asserena com s'il·lumina infinita en veure't passar en veure't

asseguda en aquell bar mentre balbs els peus entropessen amb l'aire eteri i el meu fum de cigar

espeta l'alambic de l'esperança tu me fas vore l'impossible possible dels teus ulls i la teua serena presència ets com

un naixement inexplicat síííí isc a la llum a l'impossible i em dic: calleu buiracs!!! sagne amb la mar ara

eixa cosa salada que'm regala viva com una penyora en llàgrima hi han coses però com un roc que

sempre cauen: lo meu amar sura tanmateix com l'èter amb teories relatives en un espai donat al

pes eixe pes tan greu i seriós com és l'amar te veig en la veu com un compàs multicolor i llampant

cada'un representa la frustració de no poder-te dir mes ets tan plural i rica en la teua saviesa gnota

qu'admire la teua silfídica bellesa i no engavanyen els erros ENRIQUEIXEN en l'instant en què tot

no desapareix i sols quedes tu amor perfeta més més amunt on ningú --sols qui tu i jo sabem i volem-- ni podrà vore el que tu

ets amb mi (invidents de l'evidència que nafra en mi) però les teues nafres són com la merenga en boca

tanta meravella com no me pot colpir?!!! cometria la injustícia (i el lloc) tu certa jo utòpic mes

CERTAMENT T'AM MOLTÍSSIM!!! :) com quan veig passar les oronelles i el verd del taronger

acarona suau els meus trajectes ciclistes pel terme saforenc i els fèrtils bancals me recorden que tal

volta no escriga les millors lletres dels segles que poc és poc i prou!!! que puc fer per a ser poc si no puc!!!

quan veig enaltir la teua joia brindant-me al sol la copa daurada del teu somrís vull meravellar-me de

teua meravella essencial orgànica ben feta front a mi egoista inútil egocèntric capquadrat??? però

com no ho sóc sols te dic

t'am al·lota!!!

LA PLAÇA

2009-05-13T01:09:00.005+02:00

els turistes amb mirades fixes a l'horitzó de la Ciutat

aquella ciutat d'hanseàtica faiçó

qu'és mou al ritme d'uns músics de carrer

i els

fanals que canten

llum de dia

en aquest

nou dia d'emoció i

corpreniment

i els cloms

i el sol

i la

vida

i el vent que tusta

la meua pell aborronada

els ciclistes

els xiscles dels ocells

la vida

que corre en llengües políc`lotes

en lleng¨^ües de moderniºt

en a$&/($questa llengua cos}][0mopolita

de rit--mes suaus d'urbs hª\istòrica

i plural

De nou ací, després de la turmenta

2009-05-05T14:44:00.003+02:00

Ací estic, ací ho conte, ací ho visc... Aquell que conta el temps furtat a les palpentes, també compta el temps guanyat a l'elegia. Trist no en sóc, com ja deia el gran poeta de Beniarjó, i que jo li afegisc eixa partícula negativa que tant modernament es denosta. Ni sóc tristea ni sóc joi, sóc el que el temps m'ha deixat ser i el que jo, com a persona, li arramble a eixe temps maníac.

No desitge ni penes ni desvaris encara que no vindria de menys qualcuna que altra aspirina que és l'alegria. L'ara, l'avui, el dia diari, les obligacions obscecants, els desastres capitals i les canilles famolenques de poder ja et recorden, obligatòriament, com de malament és el món.

Però jo m'inquirisc, em pose de pensar, em pose a viure, em pos a cantar i com a rapsode la meua solució al perquè de tot plegat és simple, única i meua: més que guerra, PAU i poesia...

te deix els ulls com a penyora d'alenades dolces

te deix el riu que serpenteja bancals de rica fruita de pecat

te deix cançons arraconades al davantal de ma Mare

te deix la sang que'm pertoca d'heretar

te deix records cuits a foc lent

te deix les olors de gesmil de la iaia

te deix penes

te deix desvaris

te deix fum de cigar

te deix peus i tarquim

pluja sutja mar

ones corbes i sexe

te deix

te deix amor la mar com a penyora

PECAT DOLÇ PECAT

2009-04-18T18:22:00.003+02:00

ulls de gata

que et disfresses de roja roja nit

lleugeres robes

i corbes cap a l'infinit

carreteres que em fan anar

cap a la lluna

cap a una nit bruna

cap als desastres capitals

i qualcun que altre vici

ara

maulen les finestres

per trobar el goig

de la suau gebrada

de la teua veu angèlica

eixa que'l silenci amaga

i el sol aparta

i el temps arrabassa

alegre cançó la del poeta

que entre les teulades

arrapa gates

i qui-sap-lo d'esperances

lliurances

i destorbs

perquè la vida

pot ser la decissió

de cantar

ci o lla

odes

a les quals fer present el desig

les llunes

els llençols tacats de lluna

les alenades de tarquim

i les melodies intenses

d'aquells vespres valentins

que ni tan sols vaig intentar d'arramblar als records de vós i jo

FILÒLEG SENSE TÍTOL IN SAECULA SAECULORUM

2009-04-05T14:53:00.004+02:00

Aquesta és una espina d'or -o sageta que en la tradició del poeta valencià En Ausiàs March significava una ferida profunda o que en la tradició cristiana és possiblement un signe del gran i dur patiment de Jesús- que tinc clavada i foradada en lo més profund del meu cor: el tracte que vaig rebre a la Universitat de València durant els meus esforçosos temps d'estudi de la nostra filologia.

Primer, creieu que un alumne ha de ser sancionat -amb qualificacions injustes i suspensos il·lògics (per cert, per part dels catedràtics(sic) de literatura medieval Albert Hauf i Rosanna Cantavella)- per l'únic i solitari motiu de no conrear el seu nauseabund pla d'estudis.

Segon, creieu que un alumne fent esforços grandiosos per continuar estudiant -en moments que la meua malaltia m'ho permetia- es mereix un tracte discriminatori, quasi xenòfob, injust i interessat per no-se-quines raons, bandejant-lo, tractant-lo com no es mereix,... Creieu que s'ho mereix?!!!

Tercer, agraïsc profundament els ensenyaments d'en Abelard Saragossà que va forjar en mi un interés profund per la nostra llengua i, ho sent, pocs més professors em van ensenyar l'estima per la llengua dels valencians, encara que recorde gratament les professores de literatura contemporània i pocs més professors (llevat del departament de literatura italiana i de la professora de llengua basca M. Dolores Echenique) que em van encortjar amb justesa en el camí de l'estudi teòric de la literatura de les terres de llengua catalana i d'altres llengües.

Quart, uns anomenats catedràtics no tenen com a missió de fer avorrir la literatura i la seua llengua tenen com a missió ensenyar-la amb amor i respecte, amb passió i vivesa vera. Eixe és el seu real compromís amb la càtedra, contagiar els seus alumnes amb l'estima per la literatura i la seua llengua.

Cinqué, per tant, com a filòleg sense títol no podré mai ensenyar lo poc que sé, no podré practicar l'amor per la meua llengua, malgrat tot els impediments que me vau posar, mai no podré dir ni ensenyar la meua passió per la paraula, així restaré mut, orb, cec i coix.

Ara, les meues llàgrimes que regalen pels meus ulls són llàgrimes d'impotència, de dolor i de vergonya, mai no sabreu mai el patiment que he sofrit, mai!!!

Josep-Carles Català Castello

PER A VÓS AMADA

2009-03-29T17:01:00.002+02:00

...vespre fred

glòria del sol amagada

on el regne de la foscor

fa el meu cos bategar tenebror...

tot l'argent

tot panteix

tota labor

totes les ombres acaronades

i la caiguda de les fulles dels teus ulls

el vent seré del crepuscle

on véncer la caiguda

on donar la mà amiga

on fer bategar els ulls

i arreplegar escacs emocions

i quatre fútils xarrades

què més dóna...

què més dóna!!!

quants cigars...

quanta canallesca...

quanta glòria malgastada

amb eixe temps

que mirem de cara

que somiem endavant!!!

TENSIÓ

2009-03-22T21:18:00.006+01:00

l'acompanyament era subtil distant desficaciat era com una mena de relació bel·licosa així que el ganivet que baratava les hores va esguitar partícul·les inexplicades escampant-se amb el vent en la sorra amb aquelles cançons més bé de protesta no diríem amb el fum del cigar obstacles invidents oracles mentiders i una mica d'egoisme barrejat amb el suau còctel d'un matí de platja suosa sensual deshinibida i nueta amb petges damunt les entranyes mateixes de Posidó establint un diàleg rogallós amb ullades que mataven com els encisadors tentacles d'Hidra tardoral tensió entre paraules d'un combat pugilístic on les estomacades arribaven a un ull morat i l'altre en camí d'enblavir-se quan va arribar l'esperada calma calma dura com si redolara entre la gespa un borrissol de pols que amb els seus moviments assemblava eixa imatge típica dels westerns americans vaivé maquiavèlic fins al punt on les mirades cremaven se sofrimaven tot però es resumia amb un algoritme matemàtic amb coficients d'intel·ligència narracions magistrals d'un jove molt intel·ligent una mare valenta i generosa una platja on els vailets nuets dibuixaven sexe a sobre la gespa uns personatges crotescos arrimaven la sarpa profitosa va ser un solstici on els amics no importaven...

CARTA DE REQUESTA

2009-03-16T18:55:00.009+01:00

escriuria els versos més llampants

per a vós

sols per a vós...

encara que només intente

que el blau sia blau

amb la certa impuresa de l'imprevist

t'acaronaria les paraules

dient impureses i algun que altre esglai

i ho faig amb certa canallesca de poeta de Subúrbia

descriuria de més a més els més pomposos adjectius

per tan sols afalagar-te

eixes corbes que ens porten totsdós al Parnàs

cauran pètals peripatètics però a les sines angelicals d'una i tantes al·lotes

al pas de cada trastorn

que mou tota mirada tímida

quan travessen innocents i angelicals

cada cantonada libidinosa i sexuada

ja ho han dit

tot ço

Grans Poetes

tanmateix me desagrada repetir-ho

amb un puro entre les mans

i tota la canallesca possible en el meu visatge

ara plou

sobre els regassos d'ínclites mares

i vós

encara hi restes serena

ínclita

silfídica

com una escultura

colpida a besos càntics i avemaries

i et bramaria a totes ses cantonades

el teu nom tornasolat i místic

així que al·lota

no m'oblides

perquè com ja ho veus

ja no ho faig

LA POÈTICA DE LA RUNA

2009-03-13T18:08:00.004+01:00

Encara hi resta una certa ferum de vida a eixes construccions mig deixatades, mig bandejades, mig resclosides... encara hi viuen els llauradors valencians antics, encara hi resta la memòria i la poesia. Les nostres alqueries saforenques ens han deixat un present molt cridaner:mai no cau una pedra de la memòria, si milers d'hòmens i dones han fet d'eixes pedres forment de vida.

Hem cantat a la memòria, amb certa nostàlgia, és cert, però amb una empenta viva perquè d'ella, la nostàlgia i la memòria, hem aprés a ser, a decidir, a posar la mirada i la nostra vida amb elles, amb eixe pòsit, amb eixe soll que ens ha identificat, ens ha descrit, ens ha fet créixer talment com som.

Ara que escric hi pense en el trapig realenc, trapig desfet, anorreat, tombat i anihilat, ara trapig de la infància, ara trapig de l'oblit...

te recorde trapig amic

te recorde mentre feiem entremaliadures de vailet entre els teus murs

te recorde com reies quan reiem infants juguesques

circumdàvem allò que era el teu domini antic de canya-mel

i tal volta un Borja passejava els teus bells dominis....

pesaven les pedres

pesaven els estius

pesaven les memòries

pesaven els rius-raus

i el riu Serp que navegava amansit per les moles del teu trapig

i les formes de sucre s'omplien de gloriosa dolçor

dolçor de dignitat

dolçor ara de vergonya

ara que ja no hi ets sinó amb pedaços impotents del que fores

carrer del Palau

ara esdevingut carrer de la desmemòria

ara riu

ara rau

ja no hi canten les granotes del riu Serp...

CARMELINA SÀNCHEZ-CUTILLAS: UNA VALENCIANA D'EMPELT UNIVERSAL

2009-03-12T19:15:00.007+01:00

Fa a penes unes setmanes que ens has deixat corpòriament, estimada Carmelina, i jo, un poeta humil com ha estat vós, me sent obligat, en aquesta setmana que celebrem per a la Dona i des de la Dona, d'escriure sobre vós i retre't un homenatge xicotet, si vols humil, com suara m'he adjectivat, si vols perifèric, si vols pluricèntric, exhaèdric, decadent, maníac, és broma!!!, si vols des del meu i de tots cor valencià.

M'he sent obligat, i em preguntaràs per què, a on estigues, estimada Carmelina, i jo et contestaré, si puc: perquè ets valenciana, perquè ets Dona, perquè ets poetessa i perquè m'estime la nostra llengua.

Disculpa la meua ignorància, a voltes rància, com aquest món que ens ha tocat de patir, de saber-te i encuriosir-me per vós un cop que ja no puc parlar amb tu de viva veu i popular. Crec que no és culpa meua ni de ningú.

La nostra llengua, el tant estimat nostre llenguatge valencià, amiga Carmelina, va com va, a espentes i redolons, però no ens deixem ensarronar per derrotismes innocus i estèrils, i no li done la culpa a ningú, però amb el guiatge i exemple de dones que patien els efectes i defectes de la tardo-guerra feixista , Maria Ivars, Matilde Llòria o Maria Beneyto, com vós ens doneu exemple de Dones exemplificars, lluitadores, valentes, valencianes i que, sobretot, creieu en la fe en la raó front a la tant promocionada barbàrie neofeixista que a voltes campa lliure (!!!) pel nostre país, i pare de dir...

Aquest és només una requesta perquè vós i com d'altres poetes/poetesses/novel·listes no resten en l'oblit i el desdeny injust de la memòria.

Vaig a trescar llibreries de vell, vaig a buscar tota matèria de bretanya i fins que no puga llegir els teus versos no pararé, això t'ho promet, sempre dins les meues possibilitats, és clar.

Res, estimada Carmelina, no et dic adéu, et dic fins que ens tornem a vore.

Atentament, un poeta valencià.

XAIS ELÈCTRICS EN L'ESPAI TÀNTRIC

2009-03-04T18:26:00.003+01:00

... el futur ja hi és ací... surt pel monitor virtual de Center City WWW, mentre es carrega el programa de detecció d'a-humans..

(A)

Jo, Charles Hatman, brigada policial de la secció 34AE5 del cos de detecció anti-crim de Futur Central State, sóc el que se sol dir un home tranquil, mentre no és demostre lo contrari.

Avui, de bon dematí, m'he despertat com sempre acompanyat d'un malson, però ara mateix no aconseguisc de recordar-lo: segons els estudis de neurologia de la Central University, hi han moments que la ment selecciona, filtra, porga i recicla perquè la ment puga funcionar amb una autonomia lo més harmoniosa possible... però el meu cas eixa porgació me deixa amb un neguit estantís, diria que és un fiblet que nit rere nit, nit rere nit embruta els meus llençols tacats de lluna. El gran problema consistix en què no conec l'arrel, el cap d'eixe neguit i m'agradaria d'estirar del fil i ofegar eixe fiblet amb mecanismes més efectius que l'alcohol adulterat i transgènic de tots el dies, de tots, tots els dies...

De totes formes, amb consuetud, em faig el cafè clionitzat i, com sempre em surt la palinòdia recurrent:" quin fàstic!!! eixe regust metàl·lic Déu meu!!!"

M'ha despertat el TF-10; o sia, la veu del meu Cap. Veu rogallosa, greu i monòtona que em comunica que té un nou cas.

Em pose l'uniforme, a cuita-corrents, verd. Eixa manyaga disfressa antediluviana que més que donar-me força o empenta, me dóna feblesa i dubte. Neguit i angoixa, de més a més.

Agafe el S8-K, l'armament reglat. Seguidament, engegue l'ordinador virtual amb la fitxa que el meu Cap m'acaba d¡enviar i on hi són les dades de qui he d'eliminar "quin fàstic" em torna a fiblar l'angoixa diària i que no voldria rutinària "sempre la mateixa història, els mateixos subjectes per eliminar, les semblants morts de tots els dies. Potser són innocents???"

Pense dins meu que eixa cuirassa de tipus tranquil, hieràtic, dur no és gensmenys que un mecanisme de protecció i autoculpa. En el fons del fons, no sóc més que eixos a-humans, tan sols busquem viure. Simplement. Però aquesta actual societat tegnològica m'atrapa com una canilla ferotge de dígits i imatges virtuals on la realitat és més o menys real. O més o menys irreal, posats al cas. I eixos malsons amiatjats tal volta funcionen com un avís neuronal, un avís d'eixe Déu que no sé qui és que trobe rarament que busque sempre que imagine amb l'alcohol transgènic però que tanmateix mai no trobe.

Ara, exactament, són les 9'34 del matí, pose les dades d'identificació al programa de detecció d'a-humans. Avui a qui li tocarà?

... searchin'... data uploadin'... Subject 1-B3897-W... loadin' subject photograf inin'... image program detection... loadin' & printin' no-human 1-B3897-W...

(B)

Futur Central State sempre té eixes neus perpèrtues al damunt, cortina indeleble, ferum escardalenca, edificis blau tàntric, paisatges clapat d'abrics o persones, ja no ho sé, al·lès sempre fumejants.

Llums neonades pertot, com si el meu espectacle personal fóra l'alegria dels meus dies albumínics.

Hi entre al K-7 i mentre m'enlaire s'engega automàticament la Computer Serve del cos policial. L'ambient blanc i canós de Down City m'abrusa els sentits, i això que hi estic acostumat, amb llacs encantats de blanc i fredor. Neu perpètua, de sempre. El K-7 esquiu navega entre els edificis de Down City, buscant l'eternitat, sempre... sempre... i mai...

La Computer Serve del cos detecta al districte Q4# el subjecte. Pulse el botó d'aterratge del K-7 i cova entre les neus fines, obri les portes automàtiques fent sorolls aeris. De seguida, davalle de la màquina amb l'S8-K embainada i a punt. Rastreja i finalment troba l'objectiu.

L'a-humà és pèl-roig i d'aspecte tremendament humà. M'esfereïsc. Tremole. Trontolle. I plore. Mentre l'S8-K dispara el raig blau tàntric i metàl·lic, una mar de llàgrima ens cau a totsdos. I l'elimina. I caic de bocaterrosa entre l'estora emfarinada del sòl del carreró.

Deixe caure l'arma esmaperduda i indecís, impotent pense en l'infinit i amb eixe Déu esmaperdut, en la vida, en els estels que s'amaguen entre l'obscur, d'eixa Down City nevosa i cruel, d'eixe jo penetrat per la impotència, eixe ego traït i confòs. En fi, JO.

(C)

Entre a l'oficina amb un to de tremebunda eufòria falsària, els companys em miren satisfet pel deure acomplit. Jo, no.

M'assec dins laa meua petita i avorrida oficineta. Després de tot, intente autoconfondre'm, he cobrat pel "deure ben fet". I trist agafe la gabardina grisa i me'n vaig a casa. Entre a l'utilitari K-6 fent ruta per veure les notícies de les cinc en punt de Futur State. Una mica, entre'l fàtic i la ràbia malcontinguda, tot plegat barrejol sostingut de quefers malgirbats i somiatrius.

De vegades pense en els futurs que he estroncat tanntes voltes, com si jo m'atorgara la qualitat de déu incert, manant i malmetent a pler; amb el meu precuinat menjar de sempre, amb el meu precuinat pensament de sempre.

He decidit a últim'hora no vore el noticiari. Decissió unilateral. Del cert que aquesta faena no em fa falta, però me l'han imposada i jo, tanmateix, no l'he refusada. No hi han excuses.

Tractatus de emendatione intellectus

2009-02-16T21:10:00.002+01:00

Important obra del filòsof Spinoza que encara no he pogut de llegir però que me porta a reflexionar sobre la situació que molts intel·lectuals patim en aquesta societat corrupta, caòtica i interessada només pels guanys dinerals, on la intel·ligència només s'usa amb un interés més succint que palmari i els interessos d'aquelles persones que ens estimem la nostra llengua, el nostre país tan maltractat i els nostres (malgrat tot) benvolguts conciutadans valentins són emmudits, denostats, silenciats i maltractats per no sé quina (il)lògica que ni ells, tan patriotes, saben de definir o ens l'amaguen covardament i amb traïdoria a les catacumbes de "l'interés comú".

En som pocs, però la nostra fe en la raó mai no serà reprimida pel seu patriotisme de pandereta, mentre van cantant aquella tonadeta popular de " a guanyar diners on estan? on estan?..."

Així està el país desfet, explotat i manipulat...

2008-12-18T16:14:00.003+01:00

Sang de lletra

lletres de sang

la terra sagna llums neonates

missatges plorosos de verda esperança

i un nou ara s'arrima a l'heroi...

De les puntes dels cigars deixades a l'arbitri dels Déus

queda sutja espantosa

guardada amb recel

aguardada amb patir.

Endavant germans!!!

ens resta la injusta pau dels encenalls

de les restes d'unes utopies

d'un somiar

d'un anar a peu

amb la motxilla dels somnis esmaperduts i trencats

Endavant! em diu l'heroi

no queda senda per trescar

sinó plors als quals guarir

la terra

la sang

la imperturbable boira

i eixes veus que són regne del passat

Endavant me dic

quan el rellotge rossega els segons

i trenque la llum

feta miques per eix'ànima

que diu

Endavant...

DOCTOR FEEL GOOD

2008-11-10T20:14:00.005+01:00

El blues rock va arribar a Gandia una nit d'estiu, les estrelles estaven estrelades i el doctor ens deia que se sentia bé. Gap em va dir que les manies no les curaven ni els metges i jo hi vaig assentir. Aquelles estrelles eren polars...bipolars...multipolars... com deia un meu amic estimat... i es movien taral·lejant els sons d'una banda canallesca de rock... sí, recorde els estius perduts rere els llençols d'una lluna llunàtica, d'uns llençols tacats de llum blanca i desdesig, com diu aquell poeta. Recorde com se negava l'eternitat i l'eternitat era un concepte que feia riure als psiquiatres que, alhora, es reien d'ells mateixos entre informe i informe i informe i informe que era deforme de tant uniforme.

A la millor, aquella estrella no era estrelada era, simplement, un desig de llibertat que aquella nit es va fer un poc real, sols un poquet...